26
1 ACTE ONANISTA DAVANT ELS NOSTRES PARES INDEFENSOS I DESPULLATS 1 "J'aime et recherche les réactions. Je n'aime ni la gentillesse ni la douceur " ( Helmut Newton). 108 - De la sèrie "L'aliénation gérontophilique qui m'a forcé à violer mon père et ma mère". Bartomeu Cabot de "Taller Llunàtic". La Ciutat de Mallorca 1989, Paris 1992, Nantes 1995, Marratxí 2002, Llorito 2005. La necrofília en el seu sentit sexual, i com a delicte, és el revés de la seva assimilació acadèmica. Tant de bo prendre una dona morta fos la

Acte onanista davant el nostres pares indefensos i despullats

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Acte onanista davant el nostres pares indefensos i despullats

Citation preview

1

ACTE ONANISTA DAVANT

ELS NOSTRES PARES

INDEFENSOS I DESPULLATS1

"J'aime et recherche les réactions. Je n'aime ni la gentillesse ni la douceur " ( Helmut Newton).

108 - De la sèrie "L'aliénation gérontophilique qui m'a forcé à violer mon père et ma mère". Bartomeu Cabot de "Taller Llunàtic". La Ciutat de Mallorca 1989, Paris 1992, Nantes 1995, Marratxí 2002, Llorito 2005.

La necrofília en el seu sentit sexual, i com a delicte, és el revés de la seva assimilació acadèmica. Tant de bo prendre una dona morta fos la

2

defensa abrandada de tot creador. En comptes d‘això la crisi creativa dins el món del text i de la plàstica produeix sobretot allò del que mai no es parla, allò que no es diu: la mediocritat. No és així, en canvi, en l‘àmbit que no hauria d‘estar desvinculat (ser el tot) del text en investigació (la teoria): l‘avanç científic i tecnològic. Stephen Hawking sempre insisteix que no hi ha Déu

2. Santiago Grisolia ho demostra encara més a partir del

descobriment del substrat carbamil fosfat, l‘agent modificador de les proteïnes. No ho amaguem pus: Grisolia i tots els científics catalans, com també Joan Massagué, haurien de ser més estudiats que Carles Riba. Massagué, per exemple, quan identifica els gens que indiquen com evolucionarà un càncer de mama i si és probable que es formin metàstasis, posa les fites mundials d'un nou erotisme. Des del punt de vista textual, volem dir, fins i tot. El cony de literatura (l‘actual, si més no) ni ha vist mai aquestes formulacions. I en concret, la cultura catalana, sí, collons!, aquesta nostrada i colonitzada cultura catalana (―probeta‖, com pronuncia Joan Palou l‘adjectiu ―pobreta‖), que nosaltres continuam maltractant al nostre insuperable i etern ―Procés a la Cultura Catalana‖, que cada cop més se‘ns apareix malalta de necrolatria, sense la convulsió de l‘excés i de l‘obsessió, tanmateix: cosa que ens faria enravenar.

És per totes aquestes raons que la incapacitat de veure i llegir produeix una falsa atenció damunt els autors més que damunt els textos. Una qüestió d‘aliances entre el Poder i els seus hàbits, les seves raons de ser, i els costums de la cultura no científica, que és la majoritària, la que ―figura‖ i ―comanda‖. Vora això s‘hi troba el femer del periodisme, que segueix sent el retrat minuciós que en féu Karl Krauss

3 fa ben bé un segle.

El fet de recórrer sense condicions al periodisme d‘avui en dia s‘ha convertit en una necessitat irresistible per a promocionar-se, precisament perquè el contingut del que es vol promocionar, per si sol, per la pròpia insuficiència creativa, no podria. Dit això cal fer una afirmació: avui, a principis del segle XXI, els únics que no estam emmerdats dins el clot de les institucions –universitàries

4, culturals, polítiques, benèfiques, etc-- som nosaltres,

TALLER LLUNÀTIC. Ens fan plorar de rialles els homenatges pudents a cadàvers. Aquestes presentacions ridícules amb polítics oportunistes analfabets. I per tant ens dóna un gran plaer bucogenital poder insultar en tot moment les porques institucions i els seus ribellers. El mercat internacional o local de la cultura ens la bufa. Els seus comissaris i activistes que es morin rebentats pel cul, de tant d‘haver pres el fal·lus

3

d‘excrement de ca dels seus cacics i mecenes. I això que les nostres anàlisis i creacions tot alhora són públiques. Per exemple, vet aquí el llibre “Sabó fluix de camp de concentració” (1998) o “El Gegantisme cerebral de Taller Llunàtic” (2001)

5, aquest darrer només a l‘abast dins internet (www.

geocities.com/tallerllunatic)6 . Els afusellaments que signifiquen aquestes

creacions amb altres textos tan flagrants i analítics d‘un estat de puritanisme, de caciquisme i de repressió doble dins la nostra cultura –d‘una banda per Espanya porca i de l‘altra per la moral caciquil dels nostres poders tribals damunt els grups pretesament independentistes--, bandegen d‘una vegada tota temptació de fer creure en la literatura i els seus cercadors de glòria.

Hem parlat de necrofília. Vet aquí el gra digne d‘estudi. Un dels

símptomes que la cultura catalana és en un estat retrògrad el tenim en l‘immens, el disforjo, el pou sense fons del tractament de la mort pels nostres intel·lectuals. És clar que el fenomen és arreu del món; tanmateix observat de prop i amb personatges locals put molt més i demostra les mancances, els odis per l‘universalisme, la més absoluta por i la ignorància dels grans creadors a l‘hora de fer el cuec. TALLER LLUNÀTIC té obert un fitxer brutal de dossiers sobre aquest sentiment de budells podrits que es produeix en el moment de morir per exemple un Miquel Àngel Riera, un Damià Huguet, un Nadal Batle, un Josep Melià, un Terenci Moix, un Blai Bonet, etc, etc. Com que els necroliterats que escriuen als diaris els han conegut una mica, o són portats per la llàgrima fàcil, les barbaritats que queden escrites en premsa són d‘una ridiculesa tan sols digna d‘una antologia de disbarats idiotes. Ara bé quan es tracta de parlar de grans individus/es de projecció internacional (que això no vol dir que tots siguin coneguts popularment), que acaben de morir, ja és tota una altra cosa. Heu de creure i pensar, i pensar i creure que aquest cúmul de beneitures a què al·ludim no contempla mai un factor essencial quan es tracta d'un científic mort com és el cas de Nadal Batle. A les necrològiques de ploradores, rares vegades hi trobarem un resum exacte, una explicació solvent de les investigacions i resultats dels finats. Arribam, doncs, a la conclusió que de cap de les maneres interessa definir tota una vida de recerca en els morts de la Ciència. Tan sols hi ha el brut prestigi provincià que defineix els nostres intel·lectuals com uns porcs ignorants voluntaris, amb consciència catalana, amb comportaments esclaus dins el reducte d'uns països catalans esquarterats. Per exemple, molta xerrameca patriòtica de Jaume Sastre, Joan Mir, Bartomeu Mestre, etc, quan Batle mor

7, però

4

pràcticament nul coneixement i anàlisi d'un gegant català de la Ciència Marina --unidíssim a Mallorca tant pel seu immens estudi, com per la via vaginal--, com fou i serà eternament Ramon Margalef.

Ara escriurem tan sols quatre noms que sempre ens han fascinat i

que han traspassat entre final de segle i aquests primers anys del XXI. Immediatament veureu que cap d‘ells ha estat analitzat, recordat a fons amb les entranyables, amistoses, familiars i repugnants anècdotes pels que solen tenir l‘ofici –i el gust maricó—de redactar necrològiques pels periòdics i revistes llardoses.

SALVADOR DALÍ

LENI RIEFENSTAHL

HELMUT NEWTON

ANDY WARHOL

Volem que ens contesteu, professionals de la cultura morta, rates imbècils de l‘analfabetisme. ¿Què n‘heu escrit vosaltres d‘aquestes estrelles nova quan feren el bategot?

8 ¿És que no els coneixíeu? ¿És que tan sols teniu un

concepte de cultura com un equivalent oiós al to familiar? ¿És que heu odiat sempre ignorant-los aquests noms rutilants pels segles dels segles?

5

Res. Silenci absolut. Tot això de pintors com Dalí –tòpic reaccionari, fals dretà odiat sempre pels progressistes--, nazis com Riefenstahl, etc, són frivolitats alienes (tabús en realitat) a la lluita nacionalista i ecologista que els nostres escriptors, polítics, sociolingüistes, professores, feministes, etc, no poden suportar. Els d‘esquerra perquè els seus esquemes de necessitats intel·lectuals no observen ni de lluny gaudir d‘un gran nu de Newton, o d‘un ―desastre‖ de Warhol. Els de dreta perquè realment no han arribat a entendre les cotitzacions mundials d‘aquests genis des del seu nivell autèntic de valor. Tanmateix Warhol, Dalí, Riefenstahl i Newton són encara més que una perversió de l‘ull, de la mirada... són uns grans escriptors. Cosa que s‘allunya encara més dels interessos d‘uns i altres. I molt relacionats entre ells. S‘havien de trobar un dia o l‘altre. Tirant per terra totes les latrines del pensament tou que impera, tots quatre varen escriure –a més a més de dibuixar, pintar, fotografiar, filmar, sodomitzar i copular amb l‘energia dels huracans—de maneres gens ortodoxes: el millor de Warhol –els seus diaris—fou dictat per telèfon a la seva secretària

9. Dalí va fer faltes

d‘ortografia tota la vida10

. Newton11

i Riefenstahl12

fan autobiografies meravelloses des d‘una ingenuïtat profundament inserida dins la sexualitat, el dinamisme, el moviment perpetu. Els quatre, a més a més, nosaltres, TALLER LLUNÀTIC, els proclamam profundament catalans. Sí, talment com heu sentit: catalans, com nosaltres. La nostra raça puta dins el món. El més sublim que hi pot haver. Doncs sí, si heu reparat les fotos que els llibres d‘aquests quatre genis publiquen, veureu que Salvador Dalí va tenir relacions pràcticament amb tots els altres. Tots l‘adoraven i ell va exercir el seu totalitarisme contagiós sobre tots.

Dalí i Warhol (El Temps, 5-11 agost, 2003).

Tanmateix les nostres reflexions no poden quedar així. Sempre

hem donat proves de les afirmacions que escrivim. ¿Voleu saber l‘odi,

6

l‘enveja, en el fons, que provoquen entre els nostres intel·lectuals mediocres retardats mentals, ignorants i sempre fracassats, els nostres ídols? Doncs aquí teniu un exemple il·lustrador, el d‘un enganxat al pintoresquisme espanyol que ha anat transformant en nacionalisme al llarg de la seva carrera ignorada i menyspreada des que la seva padrina dins Barcelona –Maria Aurèlia Capmany, ¿qui se‘n recorda també avui d‘ella?--va rebentar. Ens referim a Llorenç Capellà, fill de Pere Capellà, un dramaturg, republicà durant la guerra de 1936, que durant la postguerra comparteix taulada al diari feixista “Baleares” amb tots els també oblidats fatxes Juan Bonet, Gafim

13, Jorge Andreu Alcover, etc. Bé, doncs, Llorenç Capellà que en els

seus articles tan sentits al “Diari de Balears” torna un cop i un altre sobre el tema de la guerra civil, amb la crítica pertinaç a tot el feixisme però mai sense una sola paraula contra els tan fills de puta d‘esquerra sota l‘òrbita del Moscou soviètic o de les bajanes ideologies-doctrines-religions que pul·lulaven durant gairebé tot el segle XX, i no diguem ja sobre el caciquisme al qual ell mateix fa de llepaculs amb elogis sense reserves del seu patró-cacic Pere Serra

14; Capellà deim, amb tot el seu humanitarisme

cristià, va mostrar el llautó amb un article intitulat “Riefenstahl i els gitanos”

15 poc abans de morir la cineasta adoradora d‘Hitler. Tota la

imbecil·litat mundial periodística va voler amargar els darrers anys de vida a la nostra Leni. Nosaltres no oblidam. Nosaltres juràrem immediatament venjar el cos de 100 joveníssims anyets de l‘autora d‘ “Olympia”. Com que Capellà no se la podia carregar ―estèticament‖ ho va intentar per la via de l‘antifeixisme. Riefenstahl va ser convidada el 2002 a Sevilla per participar al Festival de Cine y Deporte. Doncs bé, resulta que la Unión Romaní de Andalucía va protestar contra la presència de la directora alemanya

16. Li va

faltar temps a Capellà per retreure a la gran escriptora memorial les descripcions que féu d‘una Espanya de postguerra on, és clar, ella, amb marcs alemanys podia aconseguir molts béns que els espanyols no tenien. Tanmateix en això i en salvar la memòria del Guimerà de “Terra baixa” aboca tota la seva verinada, Capellà. Res de valorar les meravelles que filmà i escrigué Riefenstahl, res de conèixer a fons aquesta obra mestra que és “El triomf de la voluntat” (1935), res de transmetre les magnífiques, fantàstiques fotografies que realitzà dels nuba. No, això no té importància. ¡¡¡Els gitanos de Sevilla, els gitanos espanyols!!! Això és per damunt tot. Aquests putes drets humans de progre porc, això li interessa a Capellà. A ell i a tota la xusma intel·lectual nostrada. Aquesta puta misèria mental, depressiva, pessimista, de panxa cumbaià, de camises antiquades i posat cretí, ¿què fa al final, al capdavall, com ha acabat? Defensant la puta Espanya o fent els ulls grossos amb els comportaments mafiosos del seu

7

empresari que els paga el rònec diari subvencionat en català on escórre‘s amb la seva figurera. (Volem recordar la immensa afecció de Capellà per les curses de toreros espanyols, cristians, emprenyadors d‘uns animals preciosos com són els braus. La més vergonyosa festa que la puta Espanya ens ha obligat tota la vida a suportar dins tots els martiritzats Països Catalans)

17. ¡Cap com aquesta! Acabar defensant els gitanos, una de les

societats més reaccionàries que hi ha al món sencer. Una col.lectivitat que tant en temps d‘Hitler com ara oprimeix les seves dones de la manera més brutal. Que estableix un sistema de jerarquies que riu-te‘n de les casernes. Que té per divisa la ignorància cultivada als extrems més fastigosos (de la qual se‘n deriva la ganduleria primària i el robatori rudimentari). Etcètera. ¿Això heu de defensar? ¡Anau a mamar, fills de puta!

Projecte de sabata mascle amb taló". Bartomeu Cabot a "Chaises de Chèvre". Neon de Suro, La Ciutat de Mallorca.1980.

Com era d‘esperar ni Capellà ni cap altre estaquirot intel·lectual de

per aquest corral de porcs no va motar quan morí Riefenstahl ni Dalí, ni Newton, ni abans Warhol. Nosaltres en canvi el 8 de setembre de 2003 trametérem a tot el món el missatge en SMS següent: ―EN NOM DE LA RAÇA LLUNÀTICA AIXECAM EL BRAÇ I EL BRAC EN LA MORT DE LA NOSTRA GUIA SEXUAL, LENI RIEFENSTAHL‖. Signat: TALLER LLUNÀTIC.

8

Leni subjugada per Hitler, com nosaltres. "Triumph des Willens", 1935, Arbeistfoto.

Totes aquestes misèries i mancances entorn dels grans creadors universals es tornen balquena quan dins el clos provincià fineix el que sentimentalment hom designa com a artista, intel·lectual, popular, etc. Si ens enfrontam amb el món necrològic dels textos periodístics o d‘homenatges que es reten en calent als putes cadàvers culturals, descobrirem l‘essència tant de la nostra cultura, com els seus paral·lels arreu del món de la cursilada, de la grandiloqüència, de la buida retòrica. Us proposam, lectors d‘ulls inflats de llàgrimes, un passeig per la mort de diversos tipus la llista dels quals us donarem a continuació. Si obeïu (com és el vostre deure davant TALLER LLUNÀTIC) les nostres consignes dictatorials, veureu el món més canalla de la llàgrima fàcil i de la falsedat, en resum la síntesi filosòfica, l‘hermenèutica més nítida de la cultura catalana des de la seva perifèria.

A darreries del segle XX moriren a Mallorca personatges que en ser glossats per aquests representants d‘una cultura necrològica (una cultura que respira alleujada per la mort d‘un seu representant qualsevol perquè així el fixa definitivament, el té aturat, momificat conceptualment i obre el període inacabable de la manipulació històrica i textual, fastigosament costumista), ens determinen l‘esquema que hem realitzat més amunt. Interès

9

pel personatge a nivell familiar, to personal, proper, humà i fins i tot tendre, en definitiva cristià; en una paraula: estèticament cursi i políticament reaccionari

18. En donarem alguns exemples que amb el pas del temps ens

confirmen que un treball exhaustiu sobre les necrològiques dels belitres que hem esmentat més amunt, oferiria uns resultats altament il.lustratius sobre la ridiculesa d‘una classe intel·lectual nostrada; sobre la superficialitat que sempre s‘entesta a exhibir, i sobre el rigor mortis que aquesta mateixa classe intel·lectual mostra sense pudor amb la seva escriptura encarcarada, d‘ocasió per excel·lència; sobre el propi cadàver que exhuma i del qual mai fa l‘autòpsia científica i freda.

Si llegiu la necrològica que escrigué Bartomeu Mestre i Sureda a la mort de Miquel Àngel Riera el 1996 i la que publica a la mort de Miquel Bauçà el 2005 hi veureu els mateixos trets. Tot el més odiós de les mitges veus, del xiuxiueig del delator (que sempre és un covard: el traïdor sempre és un covard), se sintetitza en aquests dos articles de columbari de Mestre. El dedicat a Riera es titula de la manera més gràfica de l‘actitud sentimental esmentada: “Amb un ram de liles in memoriam”

19. ¿Voleu res més idiota,

més de tirar-se per terra de rialles? ¿Això és l‘independentista xerrai-marrai que prologa un llibre fals i falsari, hipòcrita i caragirada com “Mossegades” (1995) de Jaume Sastre? ¡¡Si sembla un títol de na Corín Tellado!! Bé, l‘article respon a un patró, a un motlle d‘escriptura periodística nefanda com tots els altres que se sotmeten a la tirania dels cacics de la premsa –es diguin el Grupo Moll, Pere Serra, els Barceló, Ramírez, Polanco, etc--; i entra de ple en els sobrentesos que tant hem denunciat i tant odiam. Així omet els noms de Jeroni Salom i Manuel Claudi Santos quan aquests digueren una veritat ofensiva per als delicats timpans patriotes com que Riera no havia superat “Poemes a Nai”

20. També qualifica de “mercenari de lloguer a sou

de botiflers” Jaume Pomar sense dir el seu nom. En fi... hipocresia, covardia, una bona mostra del que ha representat l‘independentisme a Mallorca. A l‘article a la mort de Bauçà, Mestre torna envernissar els més caducs assentiments davant actes institucionals pútrids com fer fills il·lustres d‘un poble –Felanitx—amb una mà de pintura que sembla progressista, jove, alegre i fresca. “En Meravell: fill il·lustre i predilecte”

21

és un article de llogaret i alabança a dos impostors, fantotxes i mediocres com són Miquel Barceló Artigues i Miquel Bauçà, representants perfectes del que no és i sembla ser: la qualitat, la rebel.lia, la transgressió.

Les dimensions del provincianisme tenen el seu reflex més precís a les necrològiques. Qualsevol desaparició ―propera‖ als intel·lectuals catalans és esbombada amb pèls i senyals. Gairebé tota desaparició forana (és a dir: poc coneguda) és passada per alt, perquè la ignorància i el

10

menyspreu del personatge estranger són sistemàtics. Si consultau les hemeroteques durant els dies de les morts que us hem esmentat, veureu una bona catefa de plors que de cap de les maneres es donen davant les morts de gegants de les mides que també hem citat. El 1997, per exemple, l‘any que petaren Nadal Batle i Blai Bonet, també va rebentar un monstre únic i genial de tots els temps: William Burroughs. ¿Us pensau que analitzaren o ploraren gens extensament per aquests encontorns? Ca barret! L‘enquesta que féu “Diari de Balears”

22 entre només escriptors mallorquins (¿per què no entre

tots els dels Països Catalans?) és llastimosa, emprenyadora de dalt a baix. Quatre tòpics per sortir del pas –“una lectura molt llunyana”, diu Antònia Vicens--, unes afirmacions de Guillem Frontera que no gosaria fer de cap dels seus divuitescs preferits –“Les dimensions que va arribar a tenir l‟escriptor s‟han anat perdent sota les noves, com és lògic”--; i això és tot. “En general, tots els autors estan d‟acord que Burroughs és el reflex d‟una època obsoleta”, afirma, sense que li caigui a bocins purulents la puta cara de vergonya, la brutona que fa l‘enquesta, Llucia Ramis. ¡Sobre Burroughs, sobre William Burroughs, això sobre un dels màxims immorals, investigadors, i innovadors de l‘escriptura de tots els temps!

¿Us adonau, lectors d‘ulls enravenats, en què consisteix el periodisme, la informació que vol ser dinàmica i jove? ¿No veus, lector d‘orelles peludes, que tot això és un insult a la tecnologia més avançada?

11

"Sabata Walter Steiger", 1983. Foto Helmut Newton, Monte-Carlo.

Quan Antoni Artigues ens proposà per telèfon i més tard per escrit,

fer una ponència pública23

sobre Miquel Bauçà, (“potser sobre els primers llibres”), vam envestir la lectura precisament dels darrers perquè vam voler saber com era continuada una investigació especulativa després de “Carrer Marsala”, per exemple. Perquè no els havíem més que fullejat, amb una impressió bastant oiosa, tanmateix. També amb el fàstic de la crítica morta, típica de per tot arreu. De les opinions més convencionals que mai sobre el poeta maleït oficial, Miquel Bauçà. ¿Un poeta maleït concursant als premis literaris? ¿Amb una novel·la tan infecta, dolenta, fracassada, idiota, imbècil i il·legible com “L‟estuari”? Una novel·la, d‘altra banda, que avui tothom oblida perquè és infumable per a qualsevol dels lectors o promotors d‘avantguardes individuals com la de Bauçà. (Si hem de parlar de premis literaris –i de qualsevol altre tipus d‘ensabonades--, us remetem al nostre text definitiu “Els premis o la domesticació de les criatures”

24 ).

Vet aquí, doncs, una veu dissident enmig del concert d‘alabances post

mortem a Miquel Bauçà. Ras i curt, no ens fan la més mínima gràcia ni tenim per gens transgressora, ni pensadora la prosa (ni el vers) del Bauçà d‘”El Canvi”, d‘”Els estats de connivència”, etc. Tanmateix no basta que nosaltres estiguem en desacord amb aquesta filosofia sense filosofia de Bauçà. ¿Com és possible escriure sense citar precedents, referents (Schopenhauer, Nietzsche), com si Bauçà fos el primer del món que escriu? ¿Com és possible escriure d‘una manera tan analfabeta, tan antiquada, tan poruga, tan beneita-maníaco-depressiva, amagant, o no sabent demostrar, una infibulació i una infecció del seu text amb els textos històrics, amb la nostra història? ¿No és una covardia que Miquel Bauçà (i ho diu Josep Albertí que no ha escatimat mai dir el que pensava d‘ell de viu)

25 es faci

l‘independentista, digui sempre seguit a “El Canvi” i als altres llibres següents ―els nostres enemics‖, referint-se suposadament als espanyols (denominació que no el compromet a res), i per contra no escupi la seva fleuma (amb llenguatge assassí, però, eh?) a la cara dels noms re(i)als? Per posar un exemple: als intel·lectuals traïdors o d‘ocupació com els Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Félix de Azúa, Miguel Dalmau, Eduardo Jordá, José Carlos Llop, José Vidal Valicourt, etc, etc, sobre els quals TALLER LLUNÀTIC ha vomitat sempre

26. En les seves reflexions contra institucions

de tot tipus o convencions habituals, ¿per què no s‘ha cagat mai Bauçà fins i tot amb el seu germà Jaume Bauçà, militar espanyol col·laboracionista de l‘ocupació espanyola? No donar noms, vet aquí el fotoprotector que

12

s‘apliquen els infants terribles com Bauçà. Amb les excuses que siguin, i a sobre poden provar de ser qualificats pels turiferaris de ―filòsofs‖. Tornam sempre a la cultura dels sobreentesos. És el que més ha potejat TALLER LLUNÀTIC en tota la seva existència. Volem recordar que a la lletra de Josep Albertí dirigida a Damià Huguet el 18 d‘agost de 1982 ja consignava “...la meva posició inflexible, la meva minuciositat destinada a combatre d‟una puta vegada tot allò que odiï dins la nostra cultura –oblits pietosos, improvisació textual i verbal, diàlegs domèstics, to familiar, un purulent sentit de l‟amistat, el sentiment d‟amics i coneguts entre tots, etc--...”

27. Tot

això és més corrent (anàvem a escriure ―viu‖, però l‘únic viu que hi ha és TALLER LLUNÀTIC) que mai. El difícil és jugar-s‘ho tot sense retorn.

Deim que no basta tot plegat perquè Bauçà ha obtingut el pitjor en la pretensió, en la pre-tensió, de millorar la seva obra; arrabassant-li la netedat pelada com un os blanquíssim d‘anyell que roman a qualsevol tros de foravila. Quan vam llegir el que no coneixíem vam rellegir el que coneixíem. Aquí entra la qüestió plantejada sobre el possible discurs entorn dels primers llibres de Bauçà. Vet-ho aquí. Quan ens vam posar davant l‘”Obra poètica (1959-1983)” de 1987 i vam afinar el que va fer Bauçà amb l‘escriptura d‘”Una bella història” de 1962 (el llibre-espasí d‘un text rodó i complet en la seva formulació, segurament amb ingenuïtat mancada com tot escrit de jove i jove de coneixement(s) a fons de les experiències més modernes en investigació de l‘escriptura, i àdhuc de la Roma antiga per sempre més moderna amb Marcial, Juvenal, Petroni, Ovidi, Catul, etc); quan vam reconèixer el que va fer Bauçà, repetim-ho, no ens en podíem avenir. Ens indignà i ens exasperà, perquè és l‘expressió més bajana i inútil, poètica del món. Una nova versió d‘‖Una bella història” sense aportar res que la millori, res més que un cert ―ordre‖ i ―pulcritud‖ dels versos –cosa que l‘academitza--, sense res que assenyali una investigació que bombardegi el llenguatge primer, transformant-lo en quelcom de molt més nou i dur, és diletantisme pur. Una sortida d‘algú insegur del que ha fet. Actituds així, davant nosaltres, davant TALLER LLUNÀTIC, són els antípodes. És com si dubtàssim de la nostra pràctica dels darrers vint-i-cinc anys. Cosa, sigui dit molt aviat, que és el que ha passat a fills de puta traïdors a la seva pròpia visió del món (anava a dir escriptura, però seria fals parlar així de gent que només ha estat arrossegada uns pocs anys per nosaltres, Bartomeu Cabot i Josep Albertí), com Jaume Sastre, Lluís Maicas, Andreu Terrades, etc.

13

Leni Riefensthal amb un nuba el 1975 iniciant un ritual de pornografia gerontofílica. "Magazine" 2-IV-2000

Bauçà, doncs, és el típic i anacrònic poeta rebel. El mateix que diu idioteses pretesament épatants, com la retòrica que no pot impressionar ningú de “...la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d‟imitació”

28. Si una ironia embafosa

com aquesta s‘hagués de comparar a la del desafiament mundial de Salvador Dalí quan anuncià a tot puta déu que ell de vegades per pur plaer escopia sobre el retrat de la seva mare

29, veuríem que Bauçà és un insecte

insignificant que no té ni puta idea del que és la provocació ni l‘escriptura. (Per cert, ara que ve tan bé. Arran de la mort de Miquel Bauçà tot han estat necrològiques, actes ridículs d‘homenatge, i articles d‘anècdotes i més anècdotes. Això sí, sempre ve bé. Tanmateix la societat putrefacta mallorquina, la societat putrefacta universitària balear, tota la seva puta patuleia ha emmudit com un sol home, com una sola dona davant el centenari gloriós esdevingut durant el 2004 del naixement de Salvador Dalí. ¿És que no som catalans, nosaltres? ¿És que el nostre catalanisme, la nostra sang catalana no ens bull de patriotisme quan sentim el nom de Dalí? Sí, de patriotisme, l‘únic patriotisme que coneixem: el de la defecació i el de l‘orgasme, el de la pudor i el riure planetari. Aquí el que passa és que tota la xusma intel·lectual nostrada no val ni la merda que caga, i els va molt bé l‘aurèola bohèmia d‘un Miquel Bauçà, tan nostre, tan ―minoritari‖, tan càustic –dins un ordre, al capdavall--; tot el contrari d‘un geni universal com

14

Dalí30

, que ha passejat i deixat la petja a tota la terra del tarannà català. Nosaltres, TALLER LLUNÀTIC, pixam damunt aquestes pagesones que encimbellen les mediocritats nostrades i odien els nostres grans creadors.)

Helmut Newton amb l'editor B. Taschen a la presentació del llibre gegantí

"Sumo" a la llibreria "Kovasa".

Analitzem ara uns quants punts textuals de Bauçà que per ells sols ja

enderroquen tota quanta apologia de la seva escriptura s‘ha posat temporalment –com sempre— de moda. Avesats els crítics i lectors, avui més que mai, a un retorn a les fórmules classiques de novel.la, narració, poema, etc, qualsevol innovació sorprèn molt. Emprar un sistema textual com el de Bauçà en forma de diccionari als seus llibres que l‘han ―consagrat‖ --“El Canvi, “Els estats de connivència”, “Els somnis” i “Rudiments de saviesa”

31--, enlluerna tots els enzes que identifiquen

modernitat amb tot allò que no els és habitual. Una de les primeres entrades d‘”El Canvi” és “Amèrica”. Doncs bé Bauçà prova d‘aconseguir una defensa d‘Amèrica –del Nord, per descomptat—original, un xic extravagant, de poeta pirat, enfront dels convencionalismes d‘esquerres antiamericans. Això el porta, com tants i tants vocables desenvolupats posteriorment a dir bajanades una darrere l‘altra com que “Hauríem d‟odiar els americans, perquè van esponsoritzar la Dictadura. Però ho van haver de fer perquè Londres els ho va manar. L‟explicació no és la Unió Soviètica. Aquest amor filial m‟entendreix i em fa perdonar-los. La Dictadura va ser una venjança o menyspreu dels anglesos contra els nostres enemics, no contra nosaltres.”

32. És possible dir més imbecil·litats en tan poc espai? Sense

aclarir que la dictadura que esmenta és la de Franco, sense aportar cap prova d‘una acusació global, general, contra Anglaterra; i el que és pitjor amb un llenguatge irònic infecte d‘amor filial i perdó. Tot plegat és aquesta xerrameca tan típica felanitxera, feta de ―llegenda‖ i verborrea, posada per

15

escrit. (És aquí també on hi ha les primeres referències a la denominació bajoca d‘”els nostres enemics” que hem esmentat més amunt). Si tenim aquestes pellerofes per començar no trigarem gaire a comprovar que la xerrameca bauçaniana és exactament tot el contrari del nostre pensament i acció. (Sigui dit molt aviat: la qualificació d‘ermità que hom ha fet de Bauçà –per ex. Fiol mateix a l‘article, i a d‘altres, citat—per a nosaltres és excusa per no definir l‘autor de “L‟estuari” del que realment fou: un estúpid aterrit per la responsabilitat d‘haver d‘enfrontar-se al món, que amagava la seva covardia rere l‘esnobisme bohemi de no sortir al carrer).

Gran nu de Helmut Newton al llibre ”Work”, pàgina 201.

Entre l‘aforisme i l‘entrada de diccionari, la fórmula emprada per Bauçà a partir d‘”El Canvi”, tanmateix, de cap de les maneres li forneix la fluïdesa dels grans filòsofs com Georg Christoph Lichtenberg amb els seus

16

aforismes (aquests sí), o un cert record del Swift més cínic dels pensaments sobre temes morals, o el Nietzsche més genial

33. Ni pensar-ho que Bauçà

pugui provar-se amb el gran incitador al suïcidi que ha estat el Cioran de “Précis de décomposition” –textos breus de la llargada de vegades del ―articles‖ de Bauçà, precedent que encara que s‘hi hagués inspirat, que potser sí, no n‘ha tret cap ensenyança--, o el de “De l‟inconvénient d‟être né”. No cal res més que fer una lectura, per breu i antològica que sigui, de la ―filosofia‖ de Bauçà i dels autors aquí dalt anomenats, i comprovareu que es tracta d‘un bluf espaterrant, aquest nou escriptor català entronitzat al cel de la glòria merdosa. Les collonades que ens encoloma Bauçà sobre termes com l‘amistat, l‘amor, són d‘una pulcritud i d‘una moralitat gairebé absolutes, sense cap violència, que és el que demanen aquests temes. El mateix podem dir de l‘erotisme: vulgaritat, buidor, divagació fàcil. Del pecat, i fins i tot de la pedofília, l‘únic pecat real avui, que queda, unànimement condemnat per avançats i retrògrads, per feministes i nacionalistes, tot una merda. Bauçà a l‘entrada de la pedofília, amb paraules políticament correctes, esmenta “...l‟aspecte aparentment pedòfil de Jesús”. Això és tot? Aquest fill de puta del Natzarè no mereix més insult? Us volem recordar que nosaltres som els únics que hem arrabassat els pelleringos d‘aquell pocavergonya. Amb un títol ja ho hem dit tot: “La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs”.

Totes les entrades sobre Déu són d‘una ironia tronada d‘anys seixanta del segle XX i dels progres estudiants de finals del franquisme. Tot molt de filosofia de cafè, tot molt de xerrameca, d‘un cert to xafarder, de pixafreda amb una mica d‘enginy. De naïf, però amb molta pretensió amagada al darrere. I tòpics a voler, a balquena.

Una altra de les beneitures de Bauçà és el seu odi cap al món

intel·lectual i els seus productes de França o de París. Així com hem vist aquella adoració betzola –i la interpretació no menys ruca-- d‘Amèrica, cal descobrir la reiterativa recriminació a la creació global, així a l‘engròs, dels francesos. Al llarg dels textos bauçanians trobam aquesta insistència que ens hem de figurar que ataca tots els moviments literaris, artístics, filosòfics, polítics, etc, francesos. És clar, Bauçà sempre parla en general. Una imbecil·litat com unes cases. Si ens mancava una peça per desqualificar-lo, aquí la teniu. ¿Com és possible parlar d‘una manera tan superficial, tan impotent d‘una cultura que ha produït Sade, Baudelaire, Lautréamont,

17

Rimbaud, Artaud, Bataille, Breton, Péret, Klosowski, Sollers, Kristeva, Cioran, Debord, Richard..., per anomenar tan sols els primers que vénen al pensament? Com es pot suposar, tota aquesta escriptura sobre Miquel Bauçà, ofendrà profundament molts cretins fans seus. És el que volem. Ens hem de desempallegar d‘aquesta carronya poètica ja històrica, antireal, al cap i a la fi decorativa, que vàrem heretar, i que si en certes llunyanes ocasions i davant petits llamps de creativitat hem apreciat, ara no és més que pols inútil. Que una escriptura tan poca-solta i analfabeta, que una escriptura en el fons tan reaccionària i gens valenta amb el catalanisme contra Espanya quedi prou clara d‘un sol cop. En el fons tot és una ironia arnada, com les converses de mallorquins dins la Barcelona dels decennis dels seixanta i setanta, que una vegada donades per acabades tot es diluïa en record i nostàlgia, com una gran necrològica

34.

Hi ha un text que confirma tot el que acabam de dir. Un text des de la

―modernitat‖. Es tracta de “Notícia de Greta Garbo” de Jordi Coca, dins un catàleg

35 pretenciosament ridícul –com molta producció oficial--, tot ple de

xinxes i polls que nosaltres coneixem bé. Tipus com Vicenç Altaió, Víctor Sunyol, Biel Mesquida, Jaume Vallcorba, sempre emporcats dins el món de les institucions, i que nosaltres ja hem assassinat fa molts anys. Coca defineix bé el mite de Greta Garbo relacionat amb Bauçà i la beneitura del món periodístic i cultural quan grufava dins la manca de notícies sobre l'escriptor imbecil, fent-ho tot com una gran genialitat. Tanmateix el Coca descriptiu de la seva relació amb el poeta de “Notes i comentaris” s'envisca dins tots els tòpics que més odiam: les curses de braus, l'amistat, l'anècdota, la tolerància i la conclusió de classificar un idiota com Bauçà de malalt. Si Coca diu que “Amb en Miquel Bauçà passa el mateix. El sol de fet de parlar-ne embruta, pol·luciona i limita la possibilitat d'arribar a aclarir mínimament les coses”, Taller Llunàtic ha aclarit d'una puta vegada què és l'artefacte Bauçà per sempre més. Nosaltres som els que embrutam i pol·lucionam tota la cultura catalana en pes.

Haurem de fer com Àngel Terrón quan, tota enamorada, visitava Miquel Bauçà a Barcelona: no estirar la cadena de la cisterna del vàter a fi que la crema dels excrements amb gasos de descomposició aniquilin tot vestigi d‘aquesta necroliteratura

36.

18

"Puis-je venir à tes côtés?". Bruno Richard & "Elles Sont de Sortie", núm. 72 "Sentimentales Excrétions", juin 2005. "...l'acte masturbatori,

acte de tels i de profunditats". ( Vicent Andrés Estellés )

JOSEP ALBERTÍ & BARTOMEU CABOT TALLER LLUNÀTIC.37

[email protected] 38 www.geocities.com/tallerllunatic

LA CIUTAT DE MALLORCA. JUNY- OCTUBRE 2005.

19

20

1

En resposta a la carta d‘Antoni Artigues –del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears--, de quatre d‘abril d‘enguany, i a la demanda de preparar una intervenció sobre els primers llibres de Miquel Bauçà, per a les converses sobre aquest escriptor a començaments de novembre de 2005, TALLER LLUNÀTIC ausculta els òrgans d‘una societat cultural –la catalana, la nostra—amb decisió de sodomitzar-la cruelment a veure si d‘una puta vegada desperta d‘aquesta pudor de cadàver que fa.

2 Vid, "Història del temps. Del big bang als forats negres", Editorial Crítica, Barcelona,

1989 (7ª edició); vegeu especialment la conclusió del pròleg de Carl Sagan: "...un univers sense límits en l'espai, sense començament ni final en el temps, i sense res per fer-hi un Creador", pàg, 14. I també les pp- 127-128 on Hawking conta la seva anada al puta Vaticà. És curiosa i grotesca aquesta obsessió impossible dels papes de Roma de controlar la ciència. Tan sols pel poder de les seves altes finances pot mantenir avui dia el Vaticà una certa presència mediàtica. Per descomptat la ciència demostra cada dia la inexistència de Déu. Tanmateix si us voleu divertir amb les baves cristianes us recomanam la lectura pallassa de la sèrie de llibres de discursos de Pius XII (el papa de la pel.lícula "Amén" de Costa Gavras, on s'evoca la connivència catòlica amb els nazis davant l'extermini de jueus) que els espanyols fatxes editaren

21

entre la II Guerra Mundial i la postguerra. Especialment "Pío XII y el mundo intelectual", Editorial Pax, Sant Sebastià, 1945. 3 Cal insistir en els lucidíssims textos de Krauss a "Pro domo et mundo" publicats el

1955 i el 1974 a Kossel Verlag de Munic, i en traducció espanyola per Jesús Aguirre a Taurus de Madrid el 1981, que nosaltres ja citàvem a "La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs" (1986), pàg, 291. Ningú no pot desmentir Krauss, i encara més avui, sobre el periodisme i els periodistes. "No tenir una idea, i poder-la expressar: això fa al periodista", "Pro domo...", op, cit, pàg, 40. 4 Taller Llunàtic manté una guerra a mort amb la Universitat com a institució escleròtica

i panteó del no-saber. El 1984-1989 vencérem la gran batalla amb la puta professora Rosa

Cabré al "Judici al pensament de pedaços bruts", el 7-IX-1993 reptàrem alumnes aplicades de

la Facultat de Filologia barcelonina a que ens refutassin "Lletra a la Universitat de Barcelona

" . Entre l'agost de 1994 a la ciutat de Mallorca fins el setembre de 1995 a París, forçàrem

unes altres estudiants, aquesta vegada de Història de l'Art de la UIB amb "Els collons

d'Hitler". Etcètera.

5 El 24 de juny de 2004, TALLER LLUNÀTIC, inseria dins el "Diari de Balears",

l'anunci --pagat per "El Ocaso, S.A." -- "SENSE PIETAT!! CERTIFICACIÓ DE LA

DEFUNCIÓ DE MARIA PERELLÓ MARTORELL", dins el qual comunicava, entre altres

coses, l'actualització del nostre lloc web, www.geocities.com/tallerllunatic, amb l'obra "El

Gegantisme Cerebral de Taller Llunàtic". El 30 de juny següent "Ultima Hora", diari del -mateix Pedro Serra (Grupo Serra), publicava un reportatge groc sobre la nostra esquela --"Extraña ceremonia en Bon Sosec"--, amb una filldeputada contra Taller Llunàtic que demostra un cop més el gangsterisme d'aquest grup de pressió. I el col·laboracionisme de tota la intel.lectualitat nacionalista o no d'aquest país, amb el seu silenci sobre els afers bruts (Es Baluard, Son Massot, etc) dels Serra. Si us hi fixau, i comparau l'anunci del 24 de juny i el reportatge que esmentam, veureu que de la nostra esquela fou eliminada (i per tant criminalment censurat una vegada més TALLER LLUNÀTIC), tot l'apartat que fa referència als nostres preciosos noms, l'adreça electrònica, el nostre web, i la seva actualització. Per tant Pere Serra i els seus sicaris, concagats de por, s'estimaren més col·locar-nos dins la delinqüència i amagar el contingut --brutalment assassí i crític amb tothom i amb ells els primers-- de la nostra

obra mestra (la seva tomba) que és el "El Gegantisme Cerebral de Taller Llunàtic". També afegirem la informació que dins el juliol de 2002 ens passà l'encarregat de defuncions de l'empresa "El Ocaso, S.A.", sobre les trucades telefòniques rebudes de la direcció del "Diari de Balears", que morta de por, demanava sobre l'autenticitat de l'anunci, protestant sobre el seu contingut, i de pas qui pagaria la factura. La resposta del senyor Lillo fou contundent, que l'empresa ho pagava com sempre, i que per descomptat era intocable, sota l'amenaça de no donar-los més publicitat!

Anunci de Taller Llunàtic a "Diari de Balears", el 24 de juny de 2002.

22

Reportatge groc aparegut a "Ultima Hora", el 30 de juny de 2002, on l'anunci de Taller Llunàtic fou brutalment mutilat.

6 El dia 6 de juliol de 2004, a un sopar al restaurant "S'Hostal d'Algaida" (Mallorca),

davant Joan Palou, Miquel Llufriu, Sebastià Vidal i Bartomeu Cabot, el pintor i cap del Servei de Patrimoni de l'Estat a la delegació d'Hisenda, Pere Miquel Gelabert, també a la taulada, manifestà que un policia conegut seu (sense citar el seu nom), confidencialment, bastant preocupat, li havia preguntat quina relació tenia amb Taller Llunàtic. El policia li va dir que en la seva feina d'investigació dins Internet tenien fitxat el lloc web de TALLER LLUNÀTIC com una secta pedòfila. I el nom de Pere Miquel Gelabert hi apareixia implicat dins els textos

(concretament a "El Gegantisme Cerebral de Taller Llunàtic", afegim nosaltres) de les pàgines de la xarxa. Aleshores Gelabert li respongué que havia participat en un principi a TALLER LLUNÀTIC, però que feia molt de temps que n'estava deslligat. Li va donar la seva opinió que aquest col.lectiu no era allò que investigava com a professional de la delinqüència sexual, sinó uns artistes intel·lectuals rarencs. I va remetre el policia, per si volia més informació, al conseller de Cultura del Govern Balear, en aquell temps, el juliol de 2002, Damià Pons Pons. Aquest comentari de Gelabert sortí a la palestra amb motiu del fenomen que representa Internet, i els seus efectes en llibertat d'expressió, i perquè es donava el cas que Joan Palou (www. joanpalou.com) estrenava el seu lloc web.

7 Vegeu les infectes mostres de patriotisme nefrític de Joan Mir i Jaume Sastre ,

a "Diari de Balears" 8-XII-1997, 15-XII-1997, respectivament; i la de Bartomeu Mestre a "Ultima Hora" 8-XII-1997. 8 A la mort de Dalí, Josep Melià va escriure una necrològica que mereixia una execució

immediata. Tots els llocs comuns dels analfabets, tots els clixès dels ignorants que no entengueren mai Dalí són allà. Vid, "Ultima Hora" 24-I-1989. També podeu comprovar la visió més reaccionària d'un "expert en art" com Melià quan analitza Warhol. Vid, "Diari de Balears" 9-III-1997.

9 És una vergonya que un llibre tan fastuós com “The Andy Warhol Diaries” no tingui

una traducció al català. Una lliçó d‘excel·lència tant en una monotonia quotidiana i gèlida com en la rutilant vertiginositat de Nova York i el món sencer. Una aberrant i alhora paradoxal posició personal, entre un catolicisme exsangüe i residual, i el vici permanent. Vegeu si no hi ha més remei l‘assequible edició espanyola “Diarios” en edició de Pat Hacket, la secretària a qui Warhol dictava els seus pensaments per telèfon fos on fos del planeta, editorial Anagrama, Barcelona, 2ª edició 1999.

23

10

Tota l‘escriptura de Dalí tanmateix és d‘una cura i una qualitat que tots els

escriptoretxos que engrunarem en aquest text són un insult tan sols anomenar-los. Les obres completes dalinianes iniciades durant el seu centenari per editorial Destino de Barcelona haurien de ser textos sagrats; però, és clar, els nostres intel·lectuals s‘estimen més llegir Miquel Bauçà. I és que Dalí no pot ser citat per un independentista, fa massa oi. Molt digne tot d‘afusellaments en massa. Taller Llunàtic, tanmateix, vol aprofitar aquesta nota per demostrar que a nivell mundial Dalí sempre ha estat odiat pels confidents. Així George Orwell va escriure la seva famosa crítica contra la “Vida secreta” de Dalí amb tota la mala llet dels imbecils, sense entendre un borrall d‘un dels millors llibres del món. Vegeu “Patente de corso: algunas notas sobre Salvador Dalí” dins “Una buena taza de té”, Destino libro, Barcelona, 1985, pp-84-98. Aquest article fou censurat mutilant el “Saturday Book” on havia de sortir, no per la condemna orweliana de Dalí, sinó per l‘escàndol que suposava la descripció vívida de les depravacions del nostre gran creador de Figueres. 11

Vid, “Autobiografía” de Helmut Newton, RM Verlag, Barcelona, 2005. 293 pàgines.

Es tracta d‘un llibre extraordinari, fotos apart, i ja és dir molt. Sexe i luxe. Si tots els jueus fossin així ja en podríem començar a parlar. És imprescindible també, per tenir una mínima idea

de Newton, conèixer “Work”. Catàleg de l‘exposició “Helmut Newton: Work”, a la Neue National galerie de Berlín, 1-XI-2000 / 7-I-2001. Curator: June Newton. Essay: Françoise Marquet. Editor: Manfred Heiting. Taschen. Köln. 2000. 279 pp. 12

Vid, l‘immens llibre “Memorias” de Leni Riefenstahl, Editorial Lumen, Barcelona,

1991, 598 pàgines. Per descomptat, ja no cal ni dir-ho, tampoc ningú l‘ha volgut publicar en català. Ecs! Vegeu també “Leni Riefenstahl” Mit Beiträgen von Oksana Bulgakowa, Barbel Dalichov, Claudia Lenssen, Felix Moeller, Georg Sesslen, Ines Walk. Hensel Verlag. Berlin. 1999. 247 pp. Hem d‘agrair la transmissió d‘aquest llibre a Francisca Terrassa, alies "Catoia", gabellina d‘Hamburg. 13

Cal llegir sens falta el llibre que ha passat sense pena ni glòria "Gabriel Fuster Mayans

(Gafim). Un periodista a la Mallorca franquista" de Carles Marín i Lladó, Lleonard Muntaner editor, Palma, 1999. Un retrat de la misèria feixista dins la intel·lectualitat mallorquina. Un personatge secundari però molt important a la cultura catalana com aquell xuetonarro de Gabriel Fuster Mayans, al servei de l'estultícia, de la llepada consagrada, és, tot i algunes mancances d'informació de Marín -- com el llibre de Gafim “Anglada Camarassa”, Atlante, Palma, MCMLVIII--, el retrat tant de la pròpia descomposició social a la postguerra, com dels seus col·laboradors.

14

Vegeu com Capellà és un ―intel·lectual orgànic‖ de Serra amb els múltiples elogis i

ditirambes en forma d‘article o d‘interviu que li dedica. Tan sols unes poques mostres exemplars: “De Bisbal a Serra”, Diari de Balears, 3-I-1999. “Els homenatges a Pere Serra”, Diari de Balears, 22-VIII-2000. “Pere Serra. Es Baluard ha sido mi último gran sueño”, entrevista dins la revista “Brisas”, 24-I-2004. El llepaculs Capellà no té aturall amb les mamades als seus cacics: vegeu “Els Serra i el país” DdB, 27-V-2007, on afalaga el pare i el fill i fins i tot prova de justificar i comprendre el monarquisme espanyolista dels seus amos. 15

Vid, “Diari de Balears‖ 7-IX-2002. Capellà ja feia humor i befa de les genialitats

violentes de Dalí, sense entendre res de res, fa molts anys. Vid, l'article "El genio genial del artista Dalí", "Ultima Hora" 30-VII-1971. 16

Vid, “El País” 3-XI-2002. Per si encara calia demostrar que els clans gitanos són uns

fills de puta, i que actuen sota un mateix model, aquesta "Unión Romaní de Andalucía" --

mereixedora d'aquell tracte suau, exquisit amb què els va obsequiar el magnànim Partit Nacional-Socialista Alemany--, és una encobridora de totes les xacres que el seu puta poble de superxeria arrossega des de temps immemorial. "Unión Romaní" amb l'ajuntament de Sevilla fan la labor social de protegir les bandes gitanes extorsionadores (com també el clan de Son Banya de Mallorca), com la que va causar la mort d'un home innocent. Vid "Avui", 9-I-2006, 10-I-2006, i "El Dia del Mundo", 10-I-2006. Vid, "els greus incidents" provocats pel clan de Son Banya a Palma, "Diari de Balears", 10-I-2006.

24

17

Capellà ens dóna la raó amb la seva diarrea de torero espontani amb el cul dels

pantalons apedaçats, quan fa potedetes contra el projecte lògic d'Esquerra Republicana d'abolir per sempre les curses de braus a Catalunya. Vegeu l'article "Esquerra, Catalunya, els toros", "Diari de Baleares" 4-V-2006. Ja el 1999 Capellà va fer una apologia de l'espanyolisme cupletista i toreril dins Mallorca –que és el que realment li agrada-, disfressada per a tapar la boca a tot independentista. És a dir, com que popularment movia masses de raça nostra, el castissisme espanyol no és condemnat, sinó que és justificat en un discurs ―kitsch‖. Vegeu “La Mallorca del clavell” Di7 edició, Binissalem, 1999. 18

També es poden trobar necrològiques acadèmiques d‘alguns dels morts esmentats.

Vegeu “Estudis Baleàrics” , 58/59, juny 1997/gener 1998. Semblances de Gabriel Alomar Esteve, Nadal Batle, Blai Bonet i Bartomeu Ensenyat. O necrològiques independentistes que no fan més que enaltir d‘una manera porca i filla de puta el cristianisme nostrat. Vegeu el repartiment dels plors de les dues beates podrides –Jaume Sastre i Josep Palou, ―Lobby per la independència‖—a les portes de la Seu de Mallorca, immediatament que es morí anegat, d‘una manera homosexual amagada (model Teodora bisbe), devers les Casetes dels Capellans, el prevere Pere J. Llabrés. Aquesta reivindicació del catalanisme de Llabrés feta pel Lobby

constata el que vàrem dir a ―Sabó fluix de camp de concentració / Procés a la Cultura Catalana VII” (1998), nota núm. 54, i justifica ni més ni manco que tota la pintura, l‘obra a la Seu i les grans enculades que hagut d‘anar acceptant l‘‖artista‖ Miquel Barceló, al servei del caciquisme empresarial de Mallorca, de les seves institucions, per sempre més emmerdades amb el Vaticà i amb Espanya. O no ? Vid., “Diari de Balears” 12-VII-2006 . 19

Vid, “Ultima Hora” 22-VII-1996.

20

Vid, l‘afirmació de Manuel-Claudi Santos “...Miquel Àngel Riera, crec que no es va

poder recuperar mai de l‟impacte que va produir el seu mig vers inicial de “Poemes a Nai” (1965):”T‟estim, però me‟n fot...”, tota la resta no passa de ser una accelerada cursa cap a un esteticisme caduc amb una sobredosi de pedanteria. Ara fa novel.les per a “l‟eternitat”. No sé si serà massa temps, això”. “Les pàtries grises de la poesia a Mallorca”, dins un treball global sobre “25 anys de literatura a Mallorca” amb Jeroni Salom. Revista “Palau Reial, 1”, maig 1988, pàg, 45. Vegeu també la ―defensa‖ de Riera feta per un dels confidents més coneguts dels darrers decennis del segle XX a Mallorca: Jacint Planas Sanmartí, a “Ultima Hora” 13-VI-1988. 21

“Diari de Balears” 3-VII-2005. 22

―La mort de Burroughs clausura una generació”, “Diari de Balears” 5-VIII-1997. 23

Dia 18 de juny de 2006 Margalida Estelrich, de Felanitx, ens confirmà

verbalment que Artigues repartí “Acte onanista...” en forma de fotocòpies entre els assistents a les conferències de 3 i 4 novembre 2005 sobre Bauçà, al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma. 24

id, "La vida pornogràfica..." op, cit, pàgs 310-311.

25

Vid, el primer article "Els anys, també...", "Ultima Hora" 30-IV-1971. I "Notícia de

Miquel Bauçà", "Diario de Mallorca", 30-XI-1975, i "Alguns esdeveniments a la poesia de les Illes","Serra d'Or", núm, 237, juny 1979, pp, 39-40.

26

Concretament Dalmau, traïdor a Catalunya protegit per les armes espanyoles

d‘ocupació, escriu llibres i articles en espanyol (vegeu els seus vòmits a “Diario de Mallorca‖), va publicar a la revista “Qué leer” (núm 133, juny 2008, pàg, 110) un article intitulat ―Una nazi puerca y genial‖, sobre la biografia de Leni Riefenstahl de Steven Bach (edició espanyola de Circe). En un to irònic, que és el recurs dels impotents espanyols, Dalmau se solidaritza amb Bach per ―desmitificar‖ l‘autora d' ―El triomf de la voluntat‖. Les que per nosaltres són qualitats, per ells són termes dubtosos: Leni narcisista, independent, nimfòmana, egocèntrica, etc. Que vagi alerta Dalmau, perquè amb ell es demostra també que tant catalanisme com espanyolisme rebutgen la poderosa creativitat folla i sense límits amb la qual sempre es lligarà

25

Taller Llunàtic. Si parlàvem de Llorenç Capellà contra Riefenstahl, ara podem comprovar que un anticatalanista merdós (vid, “Diario de Mallorca” 12-VII-1999, on atacava ―la cantinela poética de raiz pujolista sobre la isla‖, es definia com a ―extranjero de habla castellana‖, i defensava ―la indignación legítima de gente que no quiere una Mallorca catalanista‖), també es desmarca del més foll i meravellós que nosaltres adoram. Estàs avisat, Dalmau: fora de

Catalunya! 27

Vid, "La vida pornogràfica..." op, cit, pàg, 255.

28

"Obra poètica", op, cit, pàg, 213.

29

Vid, qualsevol dels textos biogràfics sobre Dalí, per ex., el molt complet “La vida

excessiva de Salvador Dalí” de Ian Gibson, traducció de Xavier Pàmies, Editorial Empúries, Barcelona, 1998, 1008 pàgines. Cfr., al tercer quadern de fotos el quadre sacríleg a què ens referim, i les pp, 337 i ss. 30

Tanmateix sempre hi ha excepcions que cal constatar. Així han aparegut alguns assaigs

sobre Dalí ben valuosos. Els de Vicent Santamaria “Huysmans, una referència fonamental per a Dalí”, revista “Els Marges”, núm, 75, hivern de 2005, i “La resistència a l'èxit de l'escriptura daliniana”, “Serra d'Or”, gener de 2006, núm, 553, per exemple, demostren que no tothom menysprea l‘autor d‘‖El gran masturbador”. . 31

Tots aquests llibres han estat publicats per editorial Empúries de Barcelona els anys,

respectivament, 1998, 2001, 2003 i 2005. Vegeu també "La poesia de Miquel Àngel Riera i Miquel Bauçà" d'Antònia Arbona, Lleonard Muntaner editor, Palma, 2004. Es tracta d'un llibre purament descriptiu, gairebé neutral, sense cap tipus de valoració ideològica, tot el contrari de la de Taller Llunàtic. És de rigor científic, així mateix, citar el treball d'Antoni Artigues “Friedrich Nietzsche i Miquel Bauçà: de l'homo sapiens a l'homo poeticus”, revista “S'Esclop”, núm, 21, maig-juny 2005. Literatura comparativa que nosaltres resolem dient que Nietzsche innovava, com ho feia aleshores Van Gogh, mentre Bauçà només prova de ser el primer, com el postimpressionista mallorquí Ramon Nadal provaria de ser el segon, aproximadament. 32

"El Canvi" op, cit, pàg, 29. És curiós que Bartomeu Fiol faci una interpretació,

elogiosa, no cal ni dir-ho, amb la seva devoció per Bauçà, del terme Amèrica. Una exegesi que deixa esborronat a qualsevol. Resulta que Bauçà en dir Amèrica vol dir la seva admiració per la Tècnica, "Amèrica és el bé que ha d'afectar tota la humanitat gràcies al fet transcendent d'esser l'avançada o l'avantguarda del progrés tecnològic en tots els ordres",segons Fiol. Sembla que tot plegat es tracta de cercar una interpretació original al "pensament" desmanyotat de Bauçà. Aprofitant l'ocasió per blasmar la "progressia" antiamericana. En fi... Vegeu l'article de Fiol: "La parenta pobra de Miquel Bauçà", "Diari de Balears" 24 de maig de 2005. 33

Volem cridar l'atenció, pitjar un timbre d'alarma pels analfabets nostrats sobre la recent

traducció i edició crítica catalana de "L'Anticrist", edició d'Antonio Morillas Esteban, traducció de Marc Jiménez Buzzi, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2004. Els que pensin que Bauçà és actual és que no han anat mai a una orgia amb el dement de la navalla. Darrer crit pur, Nietzsche! 34

Miquel Bauçà també s‘ha apuntat alguna vegada a la necrològica. Vegeu per ex.,

“Llorenç Moyà, amic” a “Ultima Hora” 9-I-1982. Voleu res més repugnant, ridícul i cursi

que aquest article a la mort de Moyà? 35

“Escriptura i combinatòria”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,

Barcelona, 1994, pp, 77-83. (Devem la comunicació a l'amabilitat de la doctora Margalida Pons). 36

Vid. "La vida pornogràfica ..." op, cit, pàg, 43.

26

37

"Acte onanista davant els nostres pares indefensos i despullats", fou tramès des de

[email protected] el dia 2 de novembre de 2005 a les 7:22pm a [email protected],

que l'acceptà. A partir d'aquí TALLER LLUNÀTIC el va trametent com una plaga a totes les mosques que s'avenen a caure dins la nostra planta carnívora. I a més a més el va augmentant a mida que hi va afegint més documentació precisa i rigorosa. 38

Relació de correus electrònics que es van rebent per TALLER LLUNÀTIC

en resposta al mal que sempre feim.

091205 2:49 pm de Llúcia Ramis [email protected]: títol / la brutona llucia

us saluda. “Benvolguts amics, aquesta carta és per agrai-vos que hagueu despertat els meus records més antics, quan encara era una becària „brutona‟ allà al Diari de Balears. Ara ja he crescut (sobretot d‟ego i de pits...), i la cara no només no m‟ha caigut a bocins, sinó que s‟endureix dia a dia. Per a la vostra informació, som tan guapa com a (sic) guarra. Moltes gràcies, en fi, per les vostres delicioses paraules retrospectives. És per a mi un honor haver sortit al vostre panflet decimonònic (sic). Som conscient que l‟esment del meu nom vos farà augmentar la venda (les mamades) de la vostra revista. El que em sorprèn és que, havent-hi tanta gent a Mallorca, me recupereu justament a jo, que som catalana a la diàspora. Això demostra que tot el que s‟escriu, escrit queda fins que es crema. Per cert, vos encantarà sebre que ja he superat el nivell d‟estatus periodístic: ara faig feina a ‗El Mundo de Catalunya‘. Me despedesc à la française. Vraiment enchantée, Llucia Purulenta.”

030306 12:45 pm d‘ Empar Moliner [email protected]: “Sou

extraordinaris! Em poso als vostres peus i els llepo.”

070406 12:37 pm de Isabel Maria Aguiló [email protected] :“Gràcies, per

l‟enviament. Estic contenta de saber que puc conservar el grau de capitana...Bel Aguiló.”

160607 00:00 am de “Brisas”. Semanario de „Ultima Hora‟. Tot i que no és un correu electrònic, volem incloure dins aquesta relació les respostes de Llorenç Capellà i de Lluís Maicas a ―ACTE ONANISTA DAVANT ELS NOSTRES PARES INDEFENSOS I

DESPULLATS‖. Aquestes són les seves covardes paraules: L[lorenç] C [apellà]“¿Qué se hizo

de los poetas y pintores que participaban en el Taller Llunàtic?”. L[luís] M [aicas] “En mí queda el espíritu de rebeldía, de investigación intelectual. De los demás no sé nada. Los hubo que se radicalizaron al máximo. Y la radicalización absoluta es negativa. Taller Llunàtic sucumbió víctima de si mismo, lo que no deja de ser normal. Tanto en literatura como en arte hay mucha gente con futuro que se queda a medio camino”. Per descomptat, Lluís Maicas rebé ―ACTE ONANISTA...‖ de les mans albes d'un nin rosset de primera comunió que nom Pere Bonet, funcionari ocasional a ―la Caixa‖ de Llorito (Mallorca),

[email protected] . ―ACTE ONANISTA…‖ li fou tramès el 2006, i tot seguit va

anunciar a Bartomeu Cabot: “Què te sap greu que l'hagi passat a n'en Lluís (Maicas)?”.

220108 00:00 de Roser Ramos [email protected] :”Benvolgut

Tomeu, així com quedàrem et tramet el CD amb les fotos que he pensat et podien fer gràcia. He rebut correctament els teus correus amb els arxius adjunts. Fortets, no? (És només una expressió, perquè no sé què dir). Gràcies, Roser”.

090808 12:05 pm de Jaume C. Pons Alorda [email protected], de

la publicació ―Pèl capell‖: “...el vostre pamflet extraordinari en forma d'acte onanista sense estirar la cadena del wàter a Miquel Bauçà.”