Dossier L'amor fora de mapa

DOSSIER DE PREMSA

L’AMOR FORA DE MAPA

Un llibre deRoc Casagran

Després de trencar una llarga relació en un hotel d’Alacant, el Llull caurà en una espiral que l’obligarà a plantejar-se el sentit de la vida que l’envolta. Però, sobretot, a valorar les tres potes en què s’ha sustentat la seva fràgil estabilitat emocional: la Clàudia, l’activista social que s’enfronta als seus traumes amb fugides endavant; l’Eldar, el guitarrista d’origen bosnià que es guanya la vida en una funerària; i la poesia, l’arma amb què el Llull dispara contra els seus fantasmes.

Amb la sensibilitat i l’habilitat que el caracteritza, Roc Casagran, una de les veus amb més projecció de les nostres lletres, ens ofereix en aquesta esplèndida novel·la un univers ple de bellesa i angoixa, d’atracció i prohibició, d’autenticitat i desconcert. Un laberint afectiu embolcallat de versos i cançons en què les pors i els desitjos més íntims són les brúixoles de tres ànimes de trenta-i-pocs anys que tracten de sobreviure a les crisis que minen els temps actuals.

[email protected] www.sembrallibres.com

Una esplèndida novel·la sobre l’amor, l’angoixa, la incertesa i altres crisis que minen els temps actuals.

Borja Penalba i Mireia Vives musicaran en un disc, que durà el mateix nom i es publicarà simultàniament, poemes que apareixen al llibre.

Roc Casagran va néixer l’any 1980 a Sabadell. És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Treballa de professor a secundària, feina que combina amb l’escriptura. Ha publicat els llibres de poesia Els carrers de les fàbriques, Trènicament trennificats, Després de Sarajevo i L’ombra queixalada; les obres de narrativa Camí d’Ítaca (escrit conjuntament amb Oleguer Presas), Austràlia, Un ós panda al pas zebra i Ara que estem junts. També és autor d’una versió del Llibre de les Bèsties de Ramon Llull amb il·lustracions d’Aitana Carrasaco. Col·labora puntualment amb diversos mitjans de comunicació i fa recitals de poesia arreu del país, de vegades acompanyat pel cantautor Cesk Freixas.

Títol: L’amor fora de mapa

Autor: Roc Casagran

Sembra Llibres, 19

216 pàgs | 19 ¤

ISBN: 978-84-943736-9-5

18 de febrer de 2016

L’AMOR FORA DE MAPADOSSIER DE PREMSA

TRIA 33 - ENLLAÇ


EL PUNT - ENLLAÇ

Roc Casagran: “Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos”Aina Torres Rexach. Barcelona. / 18.02.2016

Això també és el que pensa el Llull, el protagonista de L’amor fora de mapa (Sembra Llibres) que ha escrit Roc Casagran i que avui arriba a les llibreries. En aquesta novel·la, sensible i plena de detalls, el Llull buscarà la manera de relacionar-se i d’estimar. “Qualsevol canvi social ha de començar per no-saltres mateixos”, vol creure. Però no és fàcil i més en un món ple d’incerteses. Casagran ens presenta uns personatges que intentaran sobreviure, malgrat les seves pors.Quedo amb el Roc Casagran a quarts de set de la tarda al Bar del CAT. Triga una estona a arribar, aparcar al barri de Gràcia mai no ha estat fàcil. Porta una dessuadora blava amb caputxa, uns texans grisos i unes bambes vermelles. Demana una cervesa. Parlem durant una bona estona. Està il·lusio-nat amb la seva novel·la. I també amb el fet que el Borja Penalba i la Mireia Vives, n’hagin musicat els poemes. “He parlat massa?”, em pregunta quan acabem l‘entrevista. La felicitat per aquest nou projecte se li nota quan xerra, però em confessa que sovint no sap com expressar aquesta felicitat. “Què fem d’aquesta alegria? Què fem d’aquesta eufòria? Això no s’ensenya enlloc”, em diu. “Potser perquè cadascú ha de trobar la seva manera i per aquí va la novel·la”, afegeix. Em sembla una reflexió interessant. Parlem doncs, de L’amor fora de mapa.El protagonista de L’amor fora de mapa és poeta, té la teva edat i també és de Sabadell. Què té d’auto-biogràfica la novel·la?Té elements autobiogràfics, però no deixa de ser una ficció. Parlo d’entorns que conec com el de la poesia i també sobre Sabadell. A partir d’aquí vaig organitzar una ficció amb elements que em dona-ven joc per poder escriure la novel·la.Una base per fer el salt a la ficció?Sí, és molt més fàcil parlar de temes que coneixes. Ferran Torrent diu que per explicar una timba de cartes, has d’haver jugat una timba de cartes. A L’amor fora del mapa surten temes que conec per proximitat personal o bé del meu entorn (amics, família…). Situacions que han viscut, que m’han explicat i que jo després he pogut convertir en ficció.L’amor fora de mapa qüestiona la manera com estimem… Què no fem bé?Moltes vegades ens organitzem socialment per pura inèrcia o per allò de “sempre s’ha fet així” o “tothom ho fa d’aquesta manera” o “és més còmode”. La novel·la qüestiona com ens organitzem quan ens estimem. Sortir d’aquesta normalitat implica una lluita que és complicada. Vull plantejar si és normal que siguem monògams, si és normal que suposadament hàgim d’estar tota la vida amb la ma-teixa parella o si és aquesta inèrcia que ens porta al conformisme. Quan no hi ha xarxa, tenim por. Aquesta xarxa és l’organització social que tenim establerta des de fa temps. De vegades està bé plan-tejar-se perquè fem les coses, tant amb les relacions de parella com en qualsevol altre àmbit. Quan entres a treballar en una empresa, per exemple, acceptes la forma com s’organitza, però no hauria de ser sempre així.Roc Casagran: “Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos”Dius que aquesta “revolució interior” és la manera de començar qualsevol revolució social des de baix. Tot comença en un mateix, com deia Ovidi Montllor?Sí, sens dubte, perquè canviar les coses dels altres és molt fàcil. Com a societat, com a persones, som


molt poc autocrítics. És molt fàcil criticar a la resta, però hauríem de revisar si allò que fem nosal-tres ens fa sentir orgullosos. Hem d’aprendre a estimar-nos, a respectar-nos i a ser lliures. Qualsevol canvi social ha de començar per nosaltres mateixos.A L’amor fora de mapa la companya del protagonista l’insisteix en el fet que es faci novel·lista perquè té més futur que ser poeta. Com veus la poesia catalana actual?En el fons aquest aspecte de la novel·la no deixa de ser una mena d’autoparòdia. Tinc la sensació que, malgrat haver-hi una revifada de la poesia dita en veu alta, la poesia no deixa de ser un gueto. Són sempre els mateixos, tothom s’ha de fer la gara-gara els uns als altres i costa molt arribar a la gent. Malgrat que hi ha poetes molt interessants, no deixen d’estar gairebé marginats. Al llibre cito allò de la “inmensa minoria” de Juan Ramón Giménez i va una mica per aquí, quan poses la poesia davant d’una persona, pot agradar-li, però la dificultat és com fer arribar la poesia a la gent.Per això suposo que has inclòs poesia a la novel·la…Exacte. Em vaig trobar amb un fet molt curiós. He escrit poesia des de sempre, però he tingut la sensació que la poesia ha arribat quan he tingut l’oportunitat de fer recitals amb el Cesk Freixas. A la meva anterior novel·la Ara que estem junts hi havia un poema molt simple i m’he adonat que hi ha gent que li agrada trobar-se’l per allà al mig. El problema és que a la gent li fa molta por anar a una llibreria i comprar un llibre de poesia perquè pensen que és difícil, que costa, que no s’entén. I aquí cal fer autocrítica, a les escoles no sabem transmetre aquest amor per la poesia, no sabem explicar que la poesia no parla de coses allunyades, sinó que parla de nosaltres mateixos. Una manera d’inci-dir en aquesta pedagogia em va semblar que era incloure poemes que escriu el protagonista a L’amor fora del mapa. Potser algú que no hauria llegit mai un llibre de poesia, es trobarà els poemes i dirà: “Ah! Doncs no és el dimoni” o “No passa res, m’hi puc atrevir!”. Tothom sap que les vendes d’un llibre de poesia són mínimes, a no ser que siguin els poetes de capçalera: Miquel Martí i Pol, Joan Margarit i potser el darrer any, Vicent Andrés Estellés. Però més enllà d’aquests, sembla que no hi ha poesia, i, en canvi, hi ha molta gent jove que n’està escrivint. Aquesta setmana la poesia ha estat notí-cia perquè la Dolors Miquel ha aconseguit que un regidor del PP marxés de la cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona, però més enllà d’això la poesia no és mai protagonista.Precisament a la novel·la trobem referències amagades a versos de poetes catalans. Per exemple dius: “Els capvespres dels mesos amb erra” com Gabriel Ferrater o bé “el teu silenci estricte”, com Vicent Andrés Estellés…M’agrada que una novel·la tingui diversos nivells de lectura. Segurament tu perquè ets poeta tens aquests referents presents, però hi haurà lectors que no els coneixeran i el llibre hauria de funcionar igualment. Són picades d’ullet al lector, que a mi m’agrada trobar quan llegeixo un llibre. És una ma-nera d’homenatjar aquests poetes i de fer-los presents. Una de les primeres lectores de L’amor fora de mapa em va dir: “Això dels mesos amb erra està molt ben trobat!” i serveix per dir-li: “Ho va escriure el Gabriel Ferrater que va fer una poesia que potser t’agradarà” i a partir d’aquí deixar-li el llibre de Ferrater i que et digui: “Hòstia, m’ha agradat!”. És una manera d’aproximar la poesia. Ens la podem sentir pròpia i cadascú ha de trobar els seus poetes. Hem de desmitificar la poesia i aquesta és, des de fa temps, la meva aposta. Justament la vinculació amb el Cesk Freixas per fer bolos conjunts, va en aquest sentit.Justament a L’amor fora de mapa l’amic del Llull li demana que sigui el lletrista del seu grup de músi-ca. I també escrius “La majoria de poetes que la gent coneix és gràcies a fet que algú els ha musicat”. Ho has aconseguit fora de la ficció. Borja Penalba i Mireia Vives, han musicat catorze poemes de la


novel·la. Com ha estat el procés de creació del disc? Què hi trobarem?És un somni. Tenia la fantasia que algú musiqués els meus poemes. Quan la novel·la va anar agafant cos, vaig proposar al Borja, amb qui tinc una relació d’amistat, si s’atrevia a musicar els poemes. De seguida s’hi va entusiasmar i hi va implicar la Mireia Vives. Ha estat una feina molt divertida pels qui ens agrada la llengua perquè ells dos canten en dialecte valencià i havíem de fer adaptacions. També ha estat xulo perquè a l’hora de musicar els poemes hem fet petites modificacions. Hi haurà lectors o oients del disc que els hi passarà desapercebut, però també pot ser interessant que algú compro-vi quins canvis hi ha hagut i es pregunti el perquè. Ha estat un treball creatiu molt engrescador i el resultat final em fa molta il·lusió perquè és un molt bon disc! El Borja i la Mire han sabut agafar cada tema i donar-li un aire diferent, tenint en compte què explicava cadascun dels poemes. A més el disc i el llibre són dos elements artístics que poden funcionar per separat, gent que comprarà el disc i que mai no llegirà la novel·la i viceversa, però que a més junts també tenen un sentit. [Aquí podeu veure el booktràiler de L’amor fora de mapa].Torno a les referències literàries. El protagonista de la novel·la, el Llull, es diu així en homenatge a Ramon Llull, de qui precisament has adaptat, fa poc, “El llibre de les bèsties”, que es divideix en 7 capítols igual que L’amor fora de mapa. Què t’ha aportat Ramon Llull? Per què l’hauríem de llegir?Hi ha casualitats a la vida… estava escrivint la novel·la i ja havia decidit que el protagonista es diria Llull perquè la vida de Ramon Llull tenia un cert paral·lelisme amb el protagonista de la novel·la: va decidir deixar la vida còmoda que tenia a Mallorca (amb la família i a la Cort) i embrancar-se a voltar pel món, buscant una altra manera de viure, escoltant a les persones i apostar per la cultura. Aleshores m’arriba una proposta de Sembra Llibres d’adaptar El llibre de les bèsties de Ramon Llull. Va ser causalitat! El personatge de Ramon Llull sempre m’ha interessat. Em sembla biogràficament molt interessant i també la seva aportació a la normalització de la llengua catalana en una situació de diglòssia com la que hi havia aleshores i que té un cert paral·lelisme amb la diglòssia que podem viure encara avui en dia.L’amor fora de mapa em recorda a la literatura de Marta Rojals. Quotidiana, amb trets autobiogràfics i sobre una generació plena d’incerteses. Hi estàs d’acord?No m’ho havien dit encara i és una floreta que m’agrada molt. La Marta Rojals m’agrada moltíssim! He llegit les seves dues novel·les, llegeixo els seus articles i crec que és una de les escriptores més potents que tenim avui dia a la literatura catalana. Sí, pot ser que hi hagi elements similars. Som d’una generació semblant i és normal que els qui escrivim intentem reflectir el món present. Tenia ganes de tornar a parlar de la quotidianitat, d’allò que ens pot neguitejar, de com veiem el món… Hi ha una generació que ens ha precedit que han explicat com era el món del seu moment, i em sembla una responsabilitat de la nostra generació escriure com veiem nosaltres el món, sense por d’explicar aquestes incerteses. Tornem al que dèiem al principi, tenim unes pautes marcades per viure i a molts de nosaltres aquestes pautes no ens agraden. Reivindico que siguem autocrítics, que ens mirem a no-saltres mateixos i ens preguntem: “Estem vivint com volem viure?”. I totes aquestes inquietuds potser la Marta Rojals també les escriu.Parlant d’això, a L’amor fora de mapa dius: “Potser podríem inventar un món dels adults fet a la nos-tra manera”…Sí, en el fons hem heretat un món amb algunes coses que potser no tenen cap sentit o que potser hauríem de posar en dubte. Qüestionar-se el món sempre és positiu. Per això serveix la cultura, per qüestionar-nos el que ens envolta i pensar: “Què puc fer jo per canviar-ho? Quin granet de sobre


puc posar?”. Com deia el Capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos!”. Aquí tornaríem al “tot comença en un mateix” de l’Ovidi. I molts anys després continuem al mateix lloc. Primer hem de ser revolucionaris amb les nostres vides i després ja podrem aspirar més amunt, si no ho fem així, és començar la casa per la taulada.Hi ha una altra frase de la novel·la que m’ha cridat l’atenció: “Hi ha cops que no sabem expressar l’alegria”.És una sensació que he tingut moltes vegades. Quan estem tristos és molt fàcil plorar, quan ens enfadem és molt fàcil cridar, però en canvi quan estem molt contents moltes vegades no sabem com exterioritzar-ho…Seria un: “I ara què fem de tot això?”, no?Exacte. Què fem d’aquesta alegria? Què fem d’aquesta eufòria? Això no s’ensenya enlloc. A l’escola no ens ho ensenyen i a casa, segurament tampoc. Potser perquè cadascú ha de trobar la seva manera i per aquí va la novel·la L’amor fora de mapa. No defenso que l’amor ha de ser d’una manera o d’una altra, sinó que cadascú ha de trobar la seva manera d’estimar i de relacionar-se amb el món, i crec que aquesta és individual i intransferible. Cadascú ha de veure què el fa sentir bé, i aquí és on hi ha la dificultat.[Obro el llibre] Aquest poema de L’amor fora de mapa resumeix prou bé tot el que hem parlat avui. Et sembla si el compartim amb els i les lectores de Núvol?

I tant. Tot teu. Tot vostre.Obrim els porticons de l’universi aboquem-nos al mar amb la barquetadel pescador que té per guia el cel,que clogui els ulls el dia que s’aferraa l’ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscori just després la lluna més propera,i ens parlarà, p’ro no ens ho dirà totperquè la ruta és encara secretai hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,farem servir colors amb nous matisos,tindrem per tela el sol de quan s’ha post,i escoltarem atents l’oracle ambigude bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit,arriscant-nos al risc del sense xarxa,l’interrogant ens farà seguir el fil,les respostes seran fora de mapai no ens caldrà permís.


EL PUNT - ENLLAÇ

‘L’amor fora de mapa’: una novel·la que es llegeix i s’escoltaAlbert Ventura. Barcelona. / 17.03.2016

Diríem que L’amor fora de mapa és un doblet. I seria cert i fals, tot alhora. Perquè aquesta novel·la de l’escriptor Roc Casagran (Sabadell, 1980) també és un disc homònim de Borja Penalba i Mireia Vives que posa veu als versos que sorgeixen entre la narració que firma Casagran. De bracet, disc i novel·la, parlen d’amor, però també de pors, desamor, afecte, dubte, amabilitats… De llibertat i de la privació de la llibertat. Aquest divendres Laura Borràs, directora de la ILC, el presenta al Museu d’Història de Catalunya.es, en aquest cas, literatura en estat pur vestida amb la música i veus de Penalba i Vives. Tots dos mú-sics valencians tenen experiència prèvia amb material literari. Vegeu, sinó, i sobretot escolteu i sentiu Vives posant veu a la «Cançó de fer camí» de Maria-Mercè Marçal, o acudiu (o heu pogut acudir, que això ja està fet i dit) a una actuació d’Ovidi3 amb Borja Penalba; si no, també podeu tirar de la discografia prèvia i ho comprovareu.I pel que fa a Casagran, artífex de la peça literari que desemboca en el disc, hem de dir que anterior-ment ha publicat Austràlia (guanyadora el 2007 del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, publicada el 2008 per Columna) i recentment ha versionat el Llibre de les bèsties de Ramon Llull (Sembra Llibres, 2015), que ha comptat amb il·lustracions d’Aitana Carrasco.Sobre L’amor fora de mapa diríem, i direm, que el Llull escriu una narració en primera persona: a 31 anys d’edat es troba que la Clàudia, que milita en moviments socials, ja en té prou, d’ell; se’n va, el deixa en un hotel d’Alacant. Ell, ni plora quan arriba a casa, buida, plena de l’essència conjugal. Per reflotar-se, o provar-ho, es refugia en el seu amic Eldar (que té una feina peculiar), amb un historial emocional molt complex i convuls des de la seva infantesa a la guerra iugoslava. Després del terra-bastall que tard o d’hora arriba a la vida emocional, necessita falcar les potes que sostenen el tambo-ret de la seva vida —tal com ho anomena ell.Sobre la taula d’aquesta trama, plena de les històries humanes dels personatges que giren a l’entorn del Llull, hi deambulen un seguit de situacions que no deixen indiferent en la major part dels casos, però que estan confegides amb material humà, sentimental i emocional. De fet, el terratrèmol Llull és un còctel emocional explosiu: amb la ruptura, la medicació, el desgavell emocional, la festa, l’alco-hol, l’amor fora del mapa, la conducció, un ensurt familiar que acaba amb el trajecte Sabadell-Tarra-gona per la mare… I tot plegat, roda.De les mans de Roc Casagran n’ha sorgit una narració que flueix, malgrat algunes minses rimes al si de la narració que no acaben de quedar ben travades i tenen, fins i tot, algun punt dissonant. Ara bé, això se supleix amb escreix amb l’estructura narrativa, que habilita que el personatge ferit d’amor, el Llull, practiqui unes arts poètiques plenament catàrtiques —de les quals, efectivament, es desprèn el disc dels músics valencians, que transmuten la literatura i la casen amb la música. I tot amb tot habilita que el Llull estigui perfectament dibuixat, personalment i emocional. Així com ho estan els altres personatges des de la subjectivitat lul·liana. De fet, segur que la novel·la atrapa el lector, que es pot permetre el luxe de dir que es llegeix i escolta —i per tant, sent— una novel·la. Tot un regal, per tant, per a qui la tingui entre mans.


Nota d’agenda: El 18 de març Laura Borràs presenta el llibre i el disc “L’amor fora de mapa”, amb l’autor de la novel·la de Sembra Llibres, Roc Casagran i l’actuació musical de Borja Penalba i Mireia Vives. Sala d’actes del Museu d’Història de Catalunya (Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona). 19h activitat gratuïta amb aforament limitat.


EL PUNT AVUI+- ENLLAÇ

Trencant esquemes ‘L’amor fora de mapa’, de l’escriptor Roc Casagran, planteja noves maneres de concebre les relacions sentimentals

MAR CAMPS - BARCELONAEl món amable de Llull, el protagonista de la novel·la L’amor fora de mapa (Sem-bra), de Roc Casagran, s’esmicola quan l’abandona la seva xicota en un hotel d’Alacant. Aquest poeta melangiós amb una feina avorrida voreja l’abisme i s’ha de replantejar la vida. Arran d’aquesta crisi, Llull emprèn un viatge iniciàtic amb la companyia de la seva exparella, la Clàudia, una florista i activista social, i el seu bon amic Eldar, un músic d’origen bosnià que treballa en una funerària. Són tres personatges, que ja sobrepassen la trentena, a la recerca de si mateixos. El nom del protagonista no és casual: és una reivindicació cultural de la figura de Ramon Llull, que, com explica l’autor, “també va abandonar la seva família i va decidir marxar i instruir-se”. La història arrenca al País Valencià, passa per Saba-dell i acaba a Prada de Conflent, “tot construint el país sencer”, en paraules de l’escriptor.

“La novel·la és un retrat d’una generació sense una feina fixa i sense una parella estable”La novel·la és plena de les “fílies, fòbies i dèries” de l’autor, segons l’editor de Sembra, Joan Carles Girbés. I és que L’amor fora de mapa és el retrat de la gene-ració del mateix escriptor, que, a diferència de la dels seus pares, ja no té ni una feina fixa ni una parella estable. “Parlo del que conec, sobre gent que ja en té trenta, i de les seves maneres de concebre l’amor i les relacions d’amistat”, co-menta Casagran.

Aquests temps fràgils i canviants també ofereixen als joves un ventall de possi-bilitats impensables fa uns anys. La història i les peripècies de Llull amb els seus dos companys de viatge demostren que és possible anar més enllà del camí traçat i viure un amor desbordant, “fora de mapa”.

Primera persona

El llibre està escrit en primera persona perquè, com diu Casagran, “el lector es posi a la pell del protagonista”. La trama també interpel·la el lector, independent-ment de la seva edat, i el convida a qüestionar les seves pròpies relacions que, segons l’escriptor, se sustenten, sovint, per inèrcia.


La intenció de Casagran és que la història “deixi més preguntes que respostes”. Llull, després dels entrebancs que es va trobant, no aconsegueix una solució als seus problemes, però acaba trobant el seu lloc al món. En aquest sentit, el llibre té una altra lectura: per transformar la societat és necessari trencar vells esque-mes. L’autor ho justifica: “La revolució parteix d’un mateix, deixant d’actuar com s’ha fet tota la vida. Sense fer això és difícil canviar estructures de país o socials.”

La novel·la inclou catorze poemes, escrits pel mateix Llull, intercalats al llarg de la història. Casagran, que ja va publicar un poema en el llibre Ara que estem junts (Columna), n’explica el motiu: “Costa que la poesia arribi a la gent, i per això vaig decidir incloure poemes a la novel·la.” Però això no és tot: els cantau-tors valencians Borja Penalba i Mireia Vives han musicat el poemari, i el 27 de febrer apareixerà el disc, del qual es farà una gira pròpia. L’amor fora de mapa és, al mateix temps, una novel·la, un llibre de poemes i un disc que funcionen per separat. Un personatge en record del filòsof mallorquí Llull, un escriptor de Sa-badell, una editorial de Carcaixent i uns poemes amb accent valencià: “Una altra manera de fer país”, conclou Girbés.


VILAWEB - ENLLAÇ

Roc Casagran: ‘Som una mena de titelles que actuem així perquè toca?’L’escriptor publica ‘L’amor fora de mapa’ (Sembra Llibres 2016)

La darrera novel·la de Roc Casagran, ‘L’amor fora de mapa‘ (Sembra Llibres 2016), vol que rumiem per què fem les coses, si per comoditat o per pura inèrcia, i que si cal recalculem la ruta del GPS per començar de nou fora del mapa. Independentment de què pensin els altres i de les convencions socials. Aquesta revolució interna és la que fa el protagonista, però és una idea molt antiga que ja va cantar Ovidi i que, en certa manera, ja va fer realitat Ramon Llull. Tot i això, viure de manera con-seqüent és molt complicat i sempre implica un gran repte que cal superar, tant si es tracta de repen-sar la vida a trenta-cinc anys com de construir un nou país. Aquest vespre es fa una presentació del llibre a la llibreria Documenta de Barcelona que anirà acompanyada de l’actuació de Borja Penalba i Mireia Vives.—Cal viure fora del mapa?—Si, el protagonista, que treballa en una empresa de mapes, paradoxalment s’adona que a vegades cal plantejar-se maneres alternatives de viure i pensar que no surten en cap manual. Veu que cal sor-tir d’allò que ja és marcat perquè aquestes rutes preestablertes són les que hem anat fent per inèrcia, que hem anat fent tot a la vida pel simple fet que ‘sempre s’ha fet així’… Cadascú ha de trobar el seu camí i la pròpia ruta que el porti cap a sentir-se ple amb ell mateix.—Però això és molt complicat de fer.—Evidentment, és tot un repte. Estimar o viure en general seguint el que està marcat és molt més còmode i rebràs l’aplaudiment de la societat i la seva comprensió. Aquelles persones que decideixen de sortir d’allò que ja està marcat han de ser molt valentes, han de fer un treball personal molt intens per poder arribar a decidir que volen viure d’una altra manera, independentment que el seu entorn pugui entendre-ho. Aquest és el plantejament que fa el protagonista i per això necessita un seguit de circumstàncies vitals i tot un treball personal que el porti cap aquí. La novel·la no pretén dir ‘mira, s’hauria de viure d’aquesta manera’, sinó que en el fons vol que ens preguntem si actuem d’aquesta manera perquè és així com cal viure o bé perquè és la forma més còmoda. Sortir d’aquest ‘espai de confort’, que diuen els psicòlegs, és arriscat i complicat però potser si ho aconsegueixes, et sents molt bé amb tu mateix, en la nova forma de viure.—Som massa conservadors, com el protagonista, i tendim a mirar al passat?—Sí, i fins i tot tendim a ser conservadors aquelles persones que aspirem a canviar la societat. Volem renovar el funcionament del món i moltes vegades ens és molt més fàcil criticar allò que ens queda lluny, allò que hi ha més amunt. I potser ho hem de fer justament al revés: començar per allò que és més proper i per baix. I des de baix tot comença en un mateix, que deia l’Ovidi. És a dir, tot comença per ser nosaltres mateixos qui canviem les coses. Primer les nostres personals i, una vegada canviat això, aleshores sí que crec que estarem capacitats per a canviar el món.‘Fins i tot tendim a ser conservadors aquelles persones que aspirem a canviar la societat’—Primer hem de fer una revolució interna?—Exacte, primer la revolució interna i després ja arribarà el moment de poder assolir una mica més


enllà. Però sense aquest pas previ no hi ha prou fonaments per a aspirar a la revolució externa.—Ja que parlem de fonaments, al llibre Llull té un tamboret que li manté l’equilibri. Tots en tenim un?—Sí, tenim un tamboret, una assegurança, una xarxa… allò que ens fa estar tranquils. I quan volem trencar aquests esquemes el nostre entorn ens mira amb cara de ‘aquest no hi toca del tot’ i és quan hem de ser valents i conseqüents. Viure de forma conseqüent és molt complicat. Les contradiccions de l’ésser humà són el pa de cada dia, però malgrat això hi ha gent que s’atreveix a canviar aquesta manera de relacionar-se. I quan parlo de manera de relacionar-se no em refereixo només estricta-ment a les relacions amoroses i de parella, sinó a les relacions que tenim amb l’entorn: amb els amics, amb la família… Que allò que moltes vegades cal és tenir cura del nostre entorn i aprendre a esti-mar-nos d’una manera més lliure, menys dependent, i això és el que els protagonistes de la novel·la en el fons anhelen. Però passa que no és gens fàcil d’aconseguir-ho i aquí és on entren en joc totes les contradiccions i els maldecaps.—Dieu que no és una novel·la gaire generacional, però a mi m’ho ha semblat.—En el fons, els somnis, les utopies, els anhels de viure millor i de ser feliç, que és allò que al llarg de la humanitat hem procurat sempre tots, són compartits, i per això a mi em sembla que quan diem que és una novel·la generacional l’encotillem un pèl massa. Evidentment els protagonistes tenen tren-ta-pocs anys i per tant sí que parla d’una generació. En el fons jugo amb l’avantatge de parlar d’allò que conec i que li passa a la gent del meu entorn. Crec que a vegades vivim una mica desorientats i ens plantegem moltes coses: ‘Cal això? ‘Ho hem decidit nosaltres o ha vingut fixat des de dalt?’ ‘Som una mena de titelles que actuem així perquè toca? O ens ho creiem realment?’ Tinc la sensació que molts de la generació que rondem la trentena ens fem aquestes preguntes i tenia ganes que la novel·la fos això, una pregunta costant.—Al llibre, hi surt sovint la dicotomia entre escriure poesia i novel·la. Vós que ja heu publicat quatre volums de poesia i quatre novel·les, què n’opineu?—Que vaig empatat! Jo em sento molt còmode amb tots dos gèneres, però una de les meves grans dèries és aconseguir que la poesia no faci por, que deixem de veure-la com una mena de dimoni. Es diu habitualment que som un país amb més poetes que no lectors de poesia i segurament és perquè associem la poesia amb una cosa carca, que no ens interpel·la… I després t’adones que en els actes socials més importants de la nostra vida, com podria ser un enterrament, hi és molt present. Això vol dir que la poesia continua essent útil. A l’espectacle que fem amb en Cesk Freixas, m’he trobat molta gent que, quan acabem, se sorprenen que la poesia sigui tan agradable. Aquesta és la meva dèria: intentar fer pedagogia i explicar que la poesia la podem fer nostra, que cadascú ha de trobar la seva perquè ens pot ajudar, fer pensar i fer canviar.—I aquesta dèria us ha portat a intercalar poesies en el llibre?—El protagonista és un poeta i hauria pogut jugar amb allò que compon i no explicar mai què escriu, però he preferit col·locar un parell de poemes per capítol.—I d’aquí n’ha sortit un projecte independent amb en Borja Penalba i la Mireia Vives?—Feia temps que treballava amb en Borja i tenia ganes de musicar alguns poemes perquè al nostre país la poesia s’ha transmès moltes vegades a través de la música. I una vegada em vaig embran-car amb la novel·la vaig parlar amb ell i li vaig suggerir una col·laboració amb la Mireia Vives per a musicar els poemes de la novel·la. Una de les coses que més em satisfan és que els han donat vida


pròpia: una persona pot escoltar el disc i no llegir la novel·la i algú pot llegir la novel·la i ni saber de l’existència del disc. I la idea és que tot això es converteixi en un espectacle on, a part les cançons, també es puguin recitar alguns fragments del llibre.—Creieu que Borja Penalba hauria de ser més conegut? No és una mica l’Ovidi actual?—Jo crec que dins el món de la música és molt reconegut, però que a vegades ha quedat a l’ombra perquè és ‘l’acompanyant de’. D’en Lluís Llach, de la Maria del Mar Bonet, d’en Feliu Ventura… i ara es llança a cantar, que és una cosa que sempre li havíem dit. Estic molt content que en Borja i la Mireia s’hagin avingut a participar en aquest projecte, que en el fons és allò que alguns anhelem: construir una societat col·lectivament. Tot va començar amb la novel·la, la feina que han fet des de l’editorial, Sembra Llibres, que s’hi ha implicat molt, els de Mésdemil, que és el segell discogràfic, i en Borja i la Mireia. Tinc la sensació que entre tots hem anat fent créixer aquest projecte, on també hem sumat en David Fernández, que ens ha fet el pròleg del llibret del disc.—El protagonista del llibre es diu Llull, aquest és l’any Llull, enguany heu escrit una adaptació del ‘Llibre de les bèsties’. Què us fascina d’aquest personatge?—La vida és plena de casualitats, però quan em va arribar l’encàrrec d’adaptar el ‘Llibre de les bèsties’ ja feia temps que treballava en la novel·la i sabia que el protagonista es diria Llull. Em sembla que la seva biografia és brutal: va deixar una vida còmoda a la cort de Palma per anar-se’n a predicar pel món. És precisament allò que dèiem d’en Llull de la novel·la: la idea de sortir de la zona de confort per fer coses totalment diferents i que a vegades no són compreses. I de Ramon Llull també m’agra-da molt que decidís d’escriure tota la seva obra en català. Aquesta capacitat de trencar la norma em té fascinat, sobretot perquè vivia en una situació de diglòssia entre el llatí i el català i, han passat els segles i aquesta diglòssia continua però amb el castellà. I crec que hem de continuar fent com Ramon Llull: reivindicar el català com la nostra llengua de cultura.‘De Ramon Llull també m’agrada molt que decidís d’escriure tota la seva obra en català. Aquesta ca-pacitat de trencar la norma em té fascinat, sobretot perquè vivia en una situació de diglòssia’—Pel país també preveieu un futur fora de mapa?—Pel que fa al Principat, crec que és només una qüestió de temps. A veure quant es triga, però no tinc cap dubte que el futur de Catalunya és fora d’Espanya. I pel que fa a la resta del país la situació en cada cas és diferent i veurem com evolucionen els fets. I sobretot si la gent del Principat conti-nuem reivindicant, o no, que el nostre país s’acaba allà on s’acaba de nostra cultura, allà on la gent se saluda dient ‘bon dia’.—Parlem massa poc de Països Catalans?—Des del Principat, sí. Tinc la sensació que més enllà de les proclames d’uns quants, som pocs els qui ens ho creiem ‘de facto’. Una de les coses que més m’han agradat de treballar en aquest projecte de l”Amor fora de mapa’ ha estat l’absoluta normalitat en què un autor de Sabadell pot publicar per a una editorial de Carcaixent. Segurament el món de la cultura és l’únic que es creu una mica el con-cepte dels Països Catalans. No tinc la sensació que a la resta del Principat hi hagi una gran proclama a favor dels Països Catalans i sembla que ara, amb l’excusa del procés, s’hagi de deixar tot de banda. Jo sóc dels qui continuen pensant que, malgrat que als Pirineus hi hagi una frontera, el meu país és Perpinyà, Prada, Palma, Maó i evidentment València i Alacant. I teixint llaços personals és com s’acaba perfilant el país. I aquí tornem a allò que dèiem abans sobre la novel·la: per fer cap reivindica-ció, primer de tot cal treballar a petita escala. I en aquest cas és que la gent del Principat s’atreveixi a descobrir la gent i la cultura del País Valencià i de les Illes.


LEVANTE - EMV - ENLLAÇ

“A lámor busquem espais de confort, per a eixir-se s´ha de ser valent”Roc Casagran presenta «lámor fora de mapa», novel·la on reflexiona sobre «si som capaços déixir dels rols preestablerts» a les relacions - Borja penalba i Mireia Vives enceten una gira musicant els poemes de lóbra24.03.2016 | 04:15

ÁLEX ZAHINOS | VALÈNCIA Roc Casagran podria ser un Siddhartha modern, un inquiet pregun-tó a la recerca de desprendre’s de prejudicis com una ceba fins a arribar al paradís interior. Encara que no és optmista a trobar-ho: «És un procés que no s’acaba mai», reconeix sobre l’exploració que ha llançat en la seua última novel·la, sobre les relacions, l’amor, els «rols preestablerts», la monogàmia.També podria ser un Nick Hornby proper, autor d’una novel·la generacional, de les quals defineixen un ací i ara, i a la qual es llancen a trobar respostes (o millor, moltes més preguntes) tots aquells entre els vint i els quaranta. Però resulta que Casagran s’ha trobat amb que el seu llibre amplia fronte-res fins a gent d’edat «molt més avançada». Serà que l’assumpte a tractar no té dics. «És que és una pregunta eterna», comenta l’autor de L’amor fora de mapa (Sembra), «eixir-se de la ruta indicada o seguir l´habitual; clar que s’ha de ser valent per a atrevir-se a eixir». Al final, reflexiona l’escriptor, els éssers humans ens acomodem en el costum «i busquem zones de confort, en les cantonades del mapa» però dins d’ells. Els mapes, clar, són metafòrics i al·ludeixen a les formes de relacionar-nos, no solament en l’amor, «també en l’amistat».D’açò va la seua última novel·la, presentada aquests dies a València junt al projecte musical que acompanya al llibre, en el qual es van implicar Borja Penalba i Mireia Vives, per a donar forma a un disc amb els catorze poemes que esguiten la narració i que ahir va iniciar una gira en El Micalet, a mig camí entre la música i la novel·la teatralitzada.«El disc va ser a proposta meua. Estava treballant en un altre projecte amb ell per a musicar poemes i allò va quedar aturat, llavors va sorgir aquesta oportunitat; és una tradició molt nostra la de musicar poesia: ho han fet Ovidi i Raimon i tants altres» explica Casagran, la vocació de poeta del qual no es va resistir als límits de la novel·la. Però no va ser espontani, hi havia una estratègia darrere: «La poe-sia és molt necessària i està present en molts àmbits de la nostra vida, des d’un funeral a les xarxes socials; i no obstant açò a la gent li costa entrar a una libreria i portar-se un poemari».Així que ell la va fer digerible, com un puré, la va barrejar amb la narrativa i, en últim extrem, la va convertir en música pop. Ara que després de totes aquestes intencions hi ha un relat protagonitzat, en efecte, per un poeta «que viu enrocat en els records» i que acaba de deixar a la seua núvia. «Però el punt de malenconia li’l resten els altres dos protagonistes, instal·lats en el present i en el futur», apunta l’escriptor.«No és un llibre d’autoajuda», adverteix Casagran, per a qui cerque respostes sobre les seues rela-cions. Només la història d’un jove que es fa mil preguntes, sobretot en quant a l’amor, un terme que pot fregar-se, fins i tot, amb les xarxes socials: «En una presentació em van parlar del tsunami d’in-ternet, en sentit negatiu. Jo crec que és simplement una ruta nova, inexplorada».


ARA.CAT - ENLLAÇ

La “revolució interior” de Roc CasagranL’escriptor es qüestiona a ‘L’amor fora de mapa’ les maneres d’estimar i relacio-nar-seSÍLVIA MARIMON Barcelona ACTUALITZADA EL 14/02/2016 20:59

La primera imatge de L’amor fora de mapa (Sembra Llibres) és un vàter. “Són les torres d’ivori d’avui dia”, escriu Roc Casagran (Sabadell, 1980). L’escriptor i poeta continua fent una reflexió sobre la impossibilitat de viure en una reclusió infinita, perquè els poetes també s’han de guanyar la vida i perquè “sense el món no hi ha poemes”. El personatge principal del llibre tampoc aspira a viure amagat sota una closca. De fet, es diu Llull en homenatge a Ramon Llull: “M’agrada jugar amb els noms, és una reivindicació de la nostra cultura i arrels, però també he escollit el nom de Llull perquè ell va abandonar la família per conèixer altres realitats, volia aprendre preguntant als altres”, assegura l’escriptor. Qüestionar-ho tot és precisament el que fa el Llull de Roc Casagran, amb qui l’autor com-parteix edat -té trenta-i-pocs anys- i passió per la poesia.

L’amor fora de mapa comença en un lavabo, en un hotel de tres estrelles d’Alacant, i amb una ruptu-ra: el Llull, un poeta amb una feina grisa, deixa la seva relació amb la Clàudia, una activista social, i comença a replantejar-se les relacions amoroses, els amics i la família. A la novel·la té una gran importància un segon personatge, l’amic de l’ànima del Llull, l’Elgar, un guitarrista d’origen bosnià que es guanya la vida en una funerària. “Una vegada trenca la seva relació amb la Clàudia, el Llull s’ho replanteja tot, com viure sense reproduir pautes del passat”, explica l’autor sabadellenc. “Es va traient capes de prejudicis i busca altres maneres d’estimar, sense importar-li si estan ben vistes o no”, afegeix. Aquesta “revolució interior”, repensar com ens relacionem amb els altres, és, segons l’escrip-tor, la manera de començar qualsevol revolució social des de baix. “Plantejar-nos com establim les relacions personals és important perquè, si no, les vivim per pura inèrcia”, diu l’autor de L’amor fora de mapa.

L’escriptor i poeta ha escollit fer servir la primera persona. “Ho he fet perquè volia intentar que el lector es posés en la pell del protagonista”, argumenta. Casagran prefereix no parlar de novel·la generacional. “És un posicionament vital, parlo d’allò que conec, i fer-ho a través de personatges de trenta-i-pocs anys és una manera de retratar el món”, explica.

L’amor fora de mapa no es limita a la narrativa. Cada capítol conté dos poemes, i Borja Penalba i Mi-reia Vives han convertit els versos en cançons que formen part d’un nou disc amb el mateix nom que la novel·la. Durant la presentació del llibre a la premsa van mostrar un videoclip, enregistrat a Valèn-cia, amb una de les cançons. Entre els “figurants” es podien veure David Fernàndez i Empar Marco.

Llibre, poesia i música

“Quan vaig començar a idear la novel·la vaig somiar a poder fer-ho, això, incloure poesies i cançons -recorda Casagran-. Fa temps que defenso que la poesia agrada però no arriba a la gent. Incloure poesia en una novel·la és un bon mecanisme per introduir-hi les persones que tenen aversió a agafar


un llibre de poesia”.

Més connexions amb Llull

Sembla que l’ombra de Llull persegueixi Casagran. Mentre escrivia L’amor fora de mapa li va arribar l’encàrrec de Sembra Llibres d’escriure una versió moderna d’ El llibre de les bèsties del savi mallor-quí. El llibre, il·lustrat per Aitana Carrasco en blanc i negre, ja va per la tercera edició, segons explica Joan Carles Girbés, l’editor de Sembra Llibres, l’editorial valenciana que arribarà aquest març als dos anys de vida. El nom del protagonista no és l’únic que Casagran ha “manllevat” de Llull. Com El llibre de les bèsties, L’amor fora de mapa es divideix en set capítols.

Casagran és autor, entre d’altres, del llibre de poesia L’ombra queixalada (Pagès, 2010) i de les no-vel·les Austràlia (Columna, 2007) i Ara que estem junts (Columna, 2012).


ARA.CAT - ENLLAÇ

La cooperativa d’afectes de Roc CasagranMireia Vives i Borja Penalba posen música als poemes de la novel·la ‘L’amor fora de mapa’ARA Barcelona ACTUALITZADA EL 24/02/2016 00:00

Un teixit de complicitats ha convertit la novel·la L’amor fora de mapa (Sembra Llibres), de Roc Ca-sagran, en molt més que una novel·la. De fet, ja ho és, perquè a més de prosa inclou catorze poemes, que justament són els que donen cos al disc publicat pel segell valencià Mésdemil que es pot acon-seguir aquest cap de setmana amb l’ARA per 12 euros. A més de Casagran, els implicats en aquest teixit són Borja Penalba i Mireia Vives, responsables de posar música i veu als poemes de l’escriptor de Sabadell, i l’exdiputat David Fernàndez, autor del pròleg del disc. “Em vaig posar a escriure L’amor fora de mapa amb la intenció de fer una novel·la en què el protagonista fos un poeta per reflexionar, a part de sobre temes de relacions personals, sobre el paper de la poesia i la dificultat que la poesia arribi a persones que no estan habituades a llegir-ne. Així va ser com vaig crear una novel·la dins la qual es podien trobar una sèrie de poemes”, recorda Casagran, que un cop va tenir la novel·la mig es-crita va parlar amb Penalba. “Ja havíem fet algunes cosetes musicals en privat junts, i li vaig proposar si es veuria còmode adaptant aquests poemes a cançons. A partir d’aquí, el Borja s’hi va entusiasmar”, afegeix.

Penalba, que a més d’una història musical lligada a noms com Feliu Ventura, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, i que comparteix amb Fernàndez i David Caño el projecte Ovidi 3, va acceptar la pro-posta de Casagran. “Havia de dir que sí, m’ho demanava el cos. Com diria el David, som una coope-rativa d’afectes”, diu Penalba. El següent pas va ser implicar-hi la cantant Mireia Vives. “Cada cançó ha sigut un repte. Els referents dels poemes són els personatges de la novel·la, però a l’hora de cantar me’ls he clavat a dins. El meu treball amb els poemes ha sigut fer-los meus”, diu Vives. Novel·la i disc són complementaris però no excloents, i tots dos poden funcionar autònomament. “Els vaig dir: «Agafeu això i feu-vos-ho vostre. No vull que ho feu pensant en la novel·la, com si això només fos un complement, sinó que com a artefacte artístic funcioni»”, explica Casagran. I així ha sigut.

David Fernàndez, que comparteix amb l’escriptor de Sabadell la idea de la poesia com a eina trans-formadora, diu que L’amor fora de mapa, “aquest trio que és lletra, veu i música”, li recorda molt “la resistència cultural, que és el que feien l’Ovidi, el Raimon i tants altres, la nostra cançó més com-promesa i resistent”. I la temàtica, continua, “és d’absoluta actualitat”. “Parla de com construïm les relacions personals en un món cada vegada més individual que ens vol cada cop més aïllats”, diu Fernàndez. Ells no estan sols gràcies a la cooperativa d’afectes que han construït.


ARA.CAT YOUTUBE - ENLLAÇ


CULTURA VIVA CATORZE4 - ENLLAÇ

L’amor fora de mapaFeia sis mesos que sortíem i encara no m’havies volgut parlar dels teus pares

ROC CASAGRAN Arxivat a: BibliotecaUs oferim un fragment de «L’amor fora de mapa», la darrera novel·la de l’escrip-tor Roc Casagran, que ha editat Sembra Llibres. «L’amor fora de mapa» és una obra sobre la bellesa, l’angoixa, l’atracció i la prohibició. La Clàudia, una activista social, s’ha d’enfrontar als seus traumes, mentre que en Llull, després de trencar una relació, busca refugi en la poesia.

Tu eres el cel, Clàudia.

Diria que em vas acabar d’enamorar quan et vas implicar en la campanya ciutadana a favor de la construcció d’una llar per a persones amb mobilitat reduïda. L’Ajuntament havia arribat a un acord amb el Mercadona perquè allà on hi havia hagut una fàbrica s’hi construís una plaça, un bloc d’ofi-cines i un supermercat. I una part dels veïns no ho veien clar. Entre aquests veïns, hi havia la Mar i l’Ona, i t’hi van engrescar. Jo m’ho mirava des d’una distància prudencial, però tu anaves a totes les assemblees, me’n parlaves quan tornaves a casa, t’exaltaves amb el seguiment de les negociacions. Es-taves plena de vida, i això encara et feia més bonica. Vau recollir signatures, vau aparèixer a la premsa local, vau omplir els carrers de pintades i, els balcons, de cartells i banderoles. I tu n’eres la cap visible, sovint acompanyada d’un parell de nois que anaven en cadira de rodes, i que acabaven de farcir d’ar-guments aquella reivindicació.

M’agradaves lluitadora.

El rebombori va espantar els amos del Mercadona, que van fer-se enrere, i l’Ajuntament va preferir cedir, també. I al final, podríem dir que vau guanyar, perquè la llar per a persones amb mobilitat reduïda es va començar a projectar, i va entrar als pressupostos municipals i tota la pesca.

Suposem que un dia o altre es farà.

I vas arribar a casa tan feliç, el dia de la notícia, que no sabia ni què dir-te. Sobre això hi reflexiona-va sovint l’Eldar: quan estem tristos, plorem; però quan estem contents, què fem? Deu ser que hi ha cops que no sabem expressar l’alegria. I aquell vespre la nostra forma d’afrontar-la va ser sortint a sopar, i s’hi va afegir l’Eldar, que va venir amb l’Oriolet perquè aquell cap de setmana li tocava a ell.


I amb l’Oriolet a tu et queia la bava, que t’encantava ser tieta, em deies somrient. I l’agafaves a coll. I li deies noms de flors, malgrat que ell encara no parlés, i el banyaves de magarrufes i carantoines i moixaines i manyagues i carícies, com jo ara us banyo de sinònims innecessaris.

Potser la presència de l’Oriolet va fer que a poc a poc vosaltres dos, Clàudia i Eldar, flotadors meus en els pitjors naufragis, comencéssiu a establir un vincle més intens, lluny d’aquelles reticències inicials.

I jo us mirava i sabia que us estimava. Molt. *

Us vaig estimar molt, també, el dia en què va néixer l’Oriolet. Tu, Eldar, quan vam entrar a l’habita-ció, tenies la criatura a coll, i encara que desprenies una certa fortor corporal després de no sé quan-tes hores allí engabiat, tenies la mirada satisfeta i un tarannà d’orgull de pare amb el qual no t’hauria imaginat mai. A mi em feia cosa agafar el nounat, tan petitó, tan desprotegit, tan indefens, però tu, Clàudia, no vas trigar a fer el pas, i asseguda a la cadira, agomboiant l’Oriolet, eres la viva imatge de la llum mentre murmuraves onomatopeies dolces al nadó. De fons, l’Eldar ens explicava com havia anat tot: el patiment, els crits, les llàgrimes, les suors... mentre la mare dormia al llit, exhausta.

—I vosaltres, què? —vas deixar anar, Eldar.

Crec que era la primera vegada que algú ens feia aquella pregunta, i no seria, ni molt menys, la da-rrera. A una certa edat, la urgència social es dispara, com si corregués la llegenda urbana que l’ésser humà està en un seriosíssim perill de desaparèixer, com si tota la responsabilitat recaigués, de cop i volta, sobre les personetes que ronden la trentena, i si estan aparellades, millor que millor. I nosaltres complíem l’estereotip, i per tant érem dignes de ser inquirits, que a veure què esperàvem, que ves que a la Clàudia no se li passi l’arròs, que ser pares és una experiència fantàstica. I a mi sols em venien al cap les paraules que tu, Eldar, ens havies dit en aquella habitació d’hospital: patiment, crits, llàgrimes, suors. I a mesura que anessin passant els dies i les setmanes, encara hi sumaríem bolquers, caques, pixums i insomni.

Un panorama molt engrescador.

I sí, sabeu que aquí us menteixo perquè en el fons, a mi, això de ser pare, fa temps que em ve de gust. Però prefereixo agafar el sarcasme i posar-me’l d’armadura, que és molt com sóc jo i com em co-neixeu vosaltres, i avall que fa baixada. «El sarcasme ens fa invencibles». Te’n recordes, Eldar, que ho tenies escrit a l’agenda de l’últim any a l’institut? Recordes la bronca que et va clavar ta mare quan va veure que en lloc d’apuntar-t’hi els deures i els exàmens hi escrivies eslògans?


*

—Jo no seré mai mare, Llull.

M’ho vas dir tot just sortir de l’hospital, asseguda al seient del copilot del cotxe, mentre jo buscava un cedé per posar. Eren aquells atacs de transcendència que t’agafaven de vegades. Veníem d’una estona plàcida al costat del meu amic de l’ànima, acabàvem de conèixer l’Oriolet, tu havies estat tendríssima amb la criatura... Tot semblava que anava bé, i que potser era el moment de xerrar animosament, de cantar a tot pulmó una cançoneta estúpida, de saludar qualsevol vianant per comprovar la seva reacció i riure una mica... I no.

Vaig aturar la cerca del cedé, vaig recolzar l’esquena a la finestra del cotxe, et vaig mirar i vas entendre que et deixava parlar, que havia comprès que aleshores necessitaves buidar-te, dir el que et rondava pel cap, el que fos, i que em tenies allà, per a escoltar-te.

Feia sis mesos que sortíem i encara no m’havies volgut parlar dels teus pares. Només sabia que eren morts i que t’havia criat l’àvia, la que enterràveu el dia que ens vam conèixer. Era un tema tabú, un terreny on l’entrada m’era vedada. I t’ho respectava, que cadascú se sap les seves coses. Però dins del cotxe, sense música, cadascú amb l’esquena contra la seva finestra respectiva, cara a cara, em vas dir el que segurament hauries hagut de dir ja feia molt de temps, i que ni mestres, ni psicòlegs, ni ami-gues t’havien pogut arrencar. Que recordaves la tarda feliç amb la família al zoo de Barcelona, els pares, la teva germana, tu, mirant micos tocant-se el cul, dofins fent de bufons a canvi d’una sardina, i els entrepans del dinar, i les fotografies per a immortalitzar el moment, aquelles que mai no vas revelar i que no ha arribat a veure ningú. Jo tampoc, és clar.

Recordaves la pluja del capvespre, i com vau córrer fins al cotxe, i a la ràdio hi feien futbol, i des de llavors que l’has odiat, aquest esport-espectacle, i la mare que deia «és per aquí» i el pare «per allà hi haurà menys trànsit», i ta germana que tenia gana, i tu que estaves contenta perquè l’endemà, a l’escola, podries explicar que les girafes tenen el coll alt per a arribar a les fulles de més amunt, que la natura és ben sàvia.

I recordaves l’espetec i un semàfor que algú s’havia saltat, i no saber on eres, i sirenes, i el Puyal can-tant un gol del Barça, i que et feia mal aquí, i allà, i sang, i gent, i més sirenes, i soroll, i que t’adormies sense remei.

I recordaves despertar-te uns dies més tard, a l’hospital. I l’àvia vora el llit. I «no parlis, filla meva, ara has de descansar». I et deia «filla meva». I l’endemà va venir-te a veure la teva germana, que era mas-sa petita per a entendre res, i tu la vas abraçar, i li preguntaves pels pares, i l’àvia insistia en el descans, a no parlar, que no et cansis, sobretot que no et cansis, que encara estàs dèbil, que a poc a poc i bona lletra.

No vau tornar a casa vostra. El pis que fins llavors us havia estat llar va ser venut al millor postor, que rima amb voltor. Des d’aquell dia, vau passar a viure amb l’àvia, que era vídua de feia temps, i que mai no va deixar de dir-te «filla meva».


LA VEU DIARI DIGITAL DEL PAÍS VALENCIÀ - ENLLAÇ

Dissabte, 19 de desembre de 2015 a les 13:00hRoc Casagran publicarà al febrer nova novel·la L’amor fora de mapa (Sembra Llibres, 2016)Borja Penalba i Mireia Vives preparen un nou treball discogràfic a partir de poe-mes del llibre

RedactaVeu / Carcaixent.

Quatre anys després de l’èxit d’Ara que estem junts, editat a Columna, l’escriptor Roc Casagran publi-carà nova novel·la el pròxim mes de febrer; en aquest cas, a Sembra Llibres. L’amor fora de mapa és una esplèndida novel·la sobre la bellesa i l’angoixa, l’atracció i la prohibició, l’autenticitat i el descon-cert. Un mapa dibuixat amb els sentiments fragmentats de tres ànimes d’uns trenta-i-pocs anys que tracten de sobreviure envoltats en les incerteses i les crisis que minen els temps actuals.La trama narrativa, que comença a Alacant i acaba a Prada ‘construint el país sencer’, en paraules de l’autor, entrellaça un total de catorze poemes. Borja Penalba i Mireia Vives han composat la música i els arranjaments per convertir aquests poemes en les lletres del seu nou disc, un treball conjunt actualment en fase de producció que comptarà amb una gira pròpia. Mireia Vives va ser la veu carac-terística del grup de rap Rapsodes, i Borja Penalba ha treballat amb artistes com Feliu Ventura, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Albert Pla, entre d’altres.El nou treball discogràfic de Borja Penalba i Mireia Vives, que es titularà també L’amor fora de mapa, es posarà a la venda coincidint amb el llançament de la novel·la homònima, que arribarà a les llibre-ries a mitjan mes de febrer de 2016.Amb aquesta nova iniciativa, Sembra Llibres, que la passada primavera va editar No ens calia estu-diar tant de Marta Rojals, un dels llibres més venuts en Sant Jordi, continua proposant al seu catàleg una acurada selecció d’obres singulars amb capacitat per seduir un públic lector ampli i divers. El mes de maig, Roc Casagran va publicar a Sembra Llibres una versió del Llibre de les bèsties de Ra-mon Llull que ha gaudit d’una magnífica acollida per part de la crítica i dels lectors, i compta ja amb tres reimpressions.Roc Casagran (Sabadell, 1980) és un dels escriptors amb més projecció de les nostres lletres. Profes-sor i col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació, ha publicat els llibres de narrativa Camí d’Ítaca (escrit conjuntament amb Oleguer Presas) i les novel·les Austràlia (Premi Pin i Soler), Un ós panda al pas de zebra i Ara que estem junts. En poesia ha publicat Els carrers de les fàbri-ques (Premi Martí Dot), Trènicament trennificats, Després de Sarajevo (Premi Miquel Àngel Riera) i L’ombra queixalada (Premi de Poesia Parc Taulí). Fa recitals de poesia arreu del país, de vegades acompanyat pel cantautor Cesk Freixas.


LA VIDA DE CATALUNYA RÀDIO - ENLLAÇ


EL SUPLEMENT DE CATALUNYA RÀDIO - ENLLAÇ


A BONA HORA RÀDIO SABADELL - ENLLAÇ


RÀDIO L’OM (PICASSENT) - ENLLAÇ


iSABADELL - ENLLAÇ

Roc Casagran, escriptor: “Un mapa ens indica el camí, però hem de trobar el que ens farà sentir més plens”

Nascut a Sabadell l’any 1980, Roc Casagran i Casañas és professor i escriptor. Llicenciat en Teoria de la literatura i Literatura comparada ha publicat llibres de poemes, novel·les i una adaptació del Llibre de les bèsties de Ramon Llull.

En aquesta ocasió parlem amb ell de L’amor fora de mapa (Sembra Llibres, 2016), novel·la que acaba de sortir a la venda amb un protagonista que es diu Llull i que és un “univers ple de bellesa i angoixa, d’atracció i prohibició, d’autenticitat i desconcert”.

Què t’ha portat a escriure L’amor fora de mapa?Diverses fílies que tinc. Per una banda la voluntat de parlar de la poesia i d’intentar que arribi una mica més enllà del que arriba habitualment; per altra part parlar de les relacions personals de la gent d’avui dia, de la nostra generació, com ens relacionem entre nosaltres i si ens relacionem d’aques-ta manera per inèrcia o perquè realment ens creiem que volem viure d’aquesta manera. També he introduït alguna altra de les meves fílies com és la història de Bòsnia i Hercegovina, sobretot la de la darrera Guerra dels Balcans i, a més a més, com que he comptat amb la col·laboració del Borja Penalba i de la Mireia Vives el projecte ha crescut encara més.

Quin efecte tenen els mapes en les nostres vides?Tota la novel·la es construeix al voltant de la metàfora del mapa. Un mapa és el que ens indica el camí per a arribar a algun lloc, ens indica la manera de trobar un lloc a on volem anar i segurament és la forma més còmode de poder-nos desplaçar. Ara segurament ho faríem a través d’un GPS, però que no deixen de ser mapes i ens és molt còmode entrar al cotxe, posar el GPS i arribar per la ruta establerta. L’aposta que defensa la novel·la és que hem de ser arriscats, ens hem d’atrevir a deixar el GPS de banda i arribar-hi a través del camí que ens sembli el més indicat, que pot ser més llarg, que faci més pujada, que tingui més revolts, però segurament és el camí que ens farà sentir més plens. No defensa que hi ha un sol camí sinó que n’hi ha moltíssims.

Els temes que tractes al llibre són quotidians.Sí, parla del dia a dia d’una generació; crec que també és feina dels escriptors entre altres coses saber retratar un temps que ens toca viure. En el cas de la meva última novel·la, l’Ara que estem junts, ha-via estat de tipus històrica i tenia ganes de tornar a coses que ja havia fet anteriorment com és parlar d’avui dia, del 2015, 2016 o el 2010, parlar dels nostres dies i intentar retratar una mica com vivim, que segurament vivim de formes diferents i per això també hi apareixen les noves tecnologies i altres elements que han canviat molt la manera de relacionar-nos els uns amb els altres.


Per què a les teves novel·les sempre trobem un grup de personatges i mai un de sol?Són eleccions en el fons literàries. Em sembla que una sola persona és més difícil que retrati tot un món. En aquest cas de L’amor fora de mapa sí que hi ha un narrador, que seria el Llull, però també entres dintre la quotidianitat de dos personatges que són l’Eldar i la Clàudia.

És la teva primera novel·la en primera persona?No, de fet l’Ara que estem junts ja ho és, el que passa aquí a L’amor fora de mapa és que pot semblar que sigui autobiogràfic, és a dir, és una novel·la en què ja jugo una mica amb això, ja ho havia fet altres vegades. A Austràlia, per exemple, la protagonista es diu Petra Masmajor, que evidentment era una broma amb el meu nom, però en aquest cas sí que és fàcil que algú es pugui pensar que és un llibre autobiogràfic perquè és un noi nascut l’any 80, de Sabadell i que és poeta. Aquests són els trets del Llull que coincideixen amb el Roc. La resta d’elements que apareixen en la novel·la són ficció i com a escriptor jugues amb altres elements que coneixes, que ha viscut el meu entorn i que inten-tes retratar. L’opció de ser en primera persona ja l’havia utilitzat però aquí jugo a què el lector pugui pensar que és autobiogràfic.

Hem d’entendre el nom del protagonista, Llull, com un homenatge a Ramon Llull?Sí, aquesta era la idea. Havia escollit que el protagonista es digués Llull perquè tenia uns certs pa-ral·lelismes amb el que fa el Llull de L’amor fora de mapa. Ramon Llull biogràficament vivia una vida acomodada a Palma, amb la dona, els fills, component poemes trobadorescos… i a partir de l’apari-ció de Crist crucificat cinc vegades va deixar tot el que tenia controlat, el seu espai de confort, i se’n va anar a voltar món no només per a convertir en fidels sinó també per formar-se, parlar amb altres persones, conèixer altres realitats, i en el fons això és el que fa el Llull de la novel·la. No se li apareix Crist crucificat però sí que a partir de la ruptura amb la seva nòvia de molts anys ha de sortir de l’ou, de la closca, i ha de començar a conèixer altres realitats.

La casualitat va fer que quan jo ja estava escrivint la novel·la l’editorial Sembra Llibres m’encarregués l’adaptació del Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Va ser una casualitat enorme, vaig dubtar que no m’estiguessin espiant el correu electrònic perquè jo no havia parlat amb ells de la novel·la.

Quina vinculació tens amb la Guerra de Bòsnia perquè sigui un tema recurrent als teus escrits?Hi tinc una vinculació personal. Just en acabar-se la guerra a casa vàrem acollir a un parell de nenes a passar l’estiu i a partir d’aquí jo vaig establir una relació d’amistat amb monitors i altres persones de Bòsnia i hi he estat ja unes quantes vegades. He passat setmanes convivint amb la gent d’allà, co-neixent la seva història, vivint les seves tragèdies i al mateix temps les seves esperances de viure, de millorar i de continuar somiant amb un món millor molt més enllà de les religions.

Per què has afegit poemes a la novel·la?


El protagonista és poeta i hi havia la possibilitat -que és el que s’ha fet moltes vegades- d’anar expli-cant que escriu poemes, però no posant aquests poemes sobre la novel·la. El que vaig decidir és que sí, que tenia ganes de fer-ho per trencar aquest tabú, que hi hagi una persona que quan es compri una novel·la dins i trobi alguns poemes i que a vegades el poden interpel·lar.

Llegim poca poesia?Sí, jo crec que llegim poca poesia i és un fet estrany. De fet en els actes més importants de les nostres vides, actes socials, la poesia hi és present. En un enterrament és molt habitual que es recitin poemes o que n’hi hagi al recordatori i en canvi quan anem a una llibreria ni ens passa pel cap anar a buscar un llibre de poemes. Evidentment hi ha tota una feina de gent que avui en dia fa de rapsode, que està portant els poemes als bars, els hi està donant vitalitat i crec que encara hi ha molt camí per recórrer. I una de les maneres d’intentar que la poesia es normalitzi i entri en les nostres vides és a través d’al-tres mitjans que no siguin estrictament un llibre de poesia, i això pot ser en una novel·la o en aquest cas en un disc.

La idea inicial ja era escriure el llibre i els poemes posteriorment musicats?Sí. La primera idea era fer una novel·la amb poemes; i com que paral·lelament havia estat treballant amb el Borja en un projecte privat però musical de començar a pensar en poemes per musicar, vaig pensar per què no atrevir-me a fer un pas més, una cosa que no coneixem cap cas que s’hagi fet com és musicar tota una sèrie de poemes que són dins d’una novel·la. I això és el que hem aconseguit.

I estem parlant de la teva primera novel·la que compta amb un disc que inclou els poemes musicats.Em fa molta il·lusió perquè és un element estrany, no sabíem com funcionaria i de moment la res-posta està sent molt bona, però evidentment és una aposta que té el seu risc però ja ens agrada. Es-tem dient que volem sortir del mapa, volem anar més enllà d’allò establert, doncs justament l’aposta artística va més enllà d’allò establert. En un mateix pack trobem una novel·la, un llibre de poemes i un disc, que es poden llegir o escoltar per separat però que si els uneixes guanyen potència.

Veurem més obres derivades de la novel·la?No només hi haurà el disc, no només hi haurà la novel·la, no només hi haurà els poemes sinó que a més a més hem muntat un espectacle que estem començant a fer rodar. En tenim ja un d’organitzat a El Micalet de València amb el Borja Penalba, la Mireia Vives i alguna altra persona que també ens acompanyarà i el que estem intentant és sortir de tot allò establert i en el cas cultural la nostra pro-posta és aquesta.

Ens pots descobrir algunes de les localitzacions que t’han inspirat quan al llibre parles de Sabadell?M’agrada parlar de Sabadell però no em refereixo explícitament a cap lloc. De totes maneres crec que és evident que estem parlant de la zona del Centre, però també parla de l’estació Sabadell Sud de la RENFE, per tant ens situaríem cap a Espronceda i Campoamor. És una idea que tenia al cap i si algú pensa que en algun moment m’estic referint a Campoamor, meravellós, i si algú es pensa que alguna cosa és en un altre barri també em sembla fantàstic. A mi m’agrada parlar de Sabadell, posar-lo al mapa i que amb tota la normalitat fer que hi passin històries.


BLOC LLIBRERIA EL FARISTOL - ENLLAÇ

Títol: L’amor fora de mapaAutor: Roc CasagranEditorial: Sembra LlibresPVP: 19,00

Abans de fer vacances, m’agrada dir sovint el dia que les començo. És una manera d’allargar-les per-què, quan hi estic, passen tan ràpid!Amb els llibres d’en Roc Casagran, em passa el mateix. Quasi un mes abans d’aquest passat 18 de fe-brer m’anava repetint que faltava poc perquè en Roc tragués una nova novel.la. Val a dir que ha estat per a mi una espera llarga. Ja fa quasi dos anys que em vaig llegir Ara que estem junts, el seu darrer llibre.Així doncs, com em passa amb les vacances, amb L’Amor fora de mapa m’ha passat el mateix: m’ha passat volant. La lectura m’ha absorbit al llarg de dues tardes. En acabar-lo, torno a tenir una sensa-ció buidor i em pregunto…i ara què? A esperar un parell d’anys més? En vull més, les novel.les d’en Roc s’estan convertint en una droga. L’Amor fora de mapa, però, ha superat totes les expectatives.Amb una prosa brillant, en Roc aconseguiex endinsar-nos en els racons més íntims d’en Llull, la Clàudia i l’Eldar, els tres protagonistes d’aquesta història d’amor i d’amistat, d’amistat i d’amor. La veu narradora principal, però, és la d’en Llull, un jove que ronda la trentena i que pateix un desengany amorós, un jove que necessita per viure poder comptar amb un tamboret estable, amb un tamboret per asseure-s’hi i pensar i parar, tal com pensa i reflexiona en diferents vàters, descrits en el llibre amb relació al moment en què viu. El tamboret s’ha d’aguantar i, si li falla una de les potes (l’amor de la Clàudia, l’amistat de l’Elnar, la poesia i la paroxetina, el medicament que l’ajuda en el seu equilibri emocional) la seva vida es desequilibra sense remeiEn Llull coneix la Clàudia, una noia activista i compromesa amb la societat però també la perd. A la Clàudia no li agrada la poesia, li diu a en Llull que ha de ser valent i escriure una novel.la..L’Eldar és l’amic que hi és sempre, fidel, la pota del tamboret que no s’ha de tòrcer mai. Li diu a en Llull que escrigui lletres per a les seves cançons…Peró la vida dóna moltes voltes, intentem seguir el seu curs, guiar-nos a través del seu mapa. El mapa de la vida, però, a vegades no ens condueix enlloc, no ens mostra cap sortida, cap camí, no ens guia cap a l’amor perquè aquest ja està perdut, ja és un amor fora de mapa.Quan menys s’ho espera, els esdeveniments es precipiten i en Llull trobarà una solució per establit-zar les potes del seu tamboret. La solució començarà, precisament, per ser valent i escriure aquesta novel.la (la que precisament nosaltres, lectors, tenim a les mans ara mateix) Una novel.la amb un final que no desvetllarem però que, de ben segur, ens arribarà al cor perquè en Llull, com molts de nosaltres, vol seguir un mapa de la vida amb un amor a dins. Marta Rocafort


CULTURPLAZA - ENLLAÇ

‘L’amor fora de mapa’: presentació nou disc de Mireia Vives i Borja Penalba

L’amor fora de mapa és el primer disc conjunt de Mireia Vives i Borja Penalba. Van rebre la propos-ta de Roc Casagran quan estaven treballant en temes propis i es van llançar en planxa a musicar els poemes de l’escriptor, emocionats pel potencial i la força dels poemes que apareixen al llibre. Per a Mireia i Borja ha sigut tot un repte visualitzar la música que demanaven els poemes de L’amor fora de mapa, i n’estan orgullosos del resultat: boleros, melodies pop…han aconseguit que el poder de la música amplifique les paraules de Roc Casagran i han obert un univers artístic que sobrepassa les pàgines de la novel·la. En total, han musicat els 14 poemes que apareixen al llibre de l’escriptor de Sa-badell, i ho han fet treballant estretament amb l’autor, que els ha guiat pels camins vitals que recorren els tres protagonistes del seu llibre.

Per a la gravació han comptat amb músics del nivell d’Edu Olmedo a la bateria, Pau Cháfer a pianos i Hammonds, Fèlix Castells i Carles Alonso Juan als vents, la veu recitada de Francesc Anyó i Sandra Araggó i Berta Íñiguez als cors. Com a passa al llibre de Roc Casagran, la gravació del disc de L’amor fora de mapa també ha fet una ruta per diversos estudis de Benimaclet (València), Xàtiva i Benagua-sil.


BLOC SÓC EL QUE LLEGEIXO - ENLLAÇ

L’AMOR FORA DE MAPA de Roc Casagran22/03/2016 / SQLLEGEIXOM’agraden els llibres que pots llegir d’una tirada. M’agraden els personatges que es mostren reals i transparents. M’agraden les històries que porten implícita una banda sonora. M’agraden els subtítols que fan grans els capítols. M’agraden els llibres capaços d’evocar el millor i el pitjor dels teus records de joventut. M’agraden els escriptors que s’atreveixen a escriure allò que els ve de gust escriure.

“L’amor fora de mapa” és una experiència molt recomanable. Un viatge lleuger que cal fer sense cons-trènyer la mirada. Deixant anar. Que diuen que la felicitat despentina, i jo que me la imagino amb el sol de cara, fent ganyotes, crec que sento la olor d’aquestes flors de la portada (que preciosa!).

I no us en diré més, perquè no cal. Agafeu-la així, d’una revolada, com qui no vol la cosa. Us alegrarà la tarda.

“La llengua ens limita, i quan et vaig trobar, en vaig ser conscient. Aquell amor, aquell nostre amor, era la complicitat rotunda de saber que t’has trobat, que comparteixes una visió del món i unes ganes definitives de fer camí plegats. Em sentia segur amb tu, em van fugir els dubtes que sí que havia tin-gut en altres relacions, i no hi havia res més prioritari que saber-te feliç. Vaig procurar no abandonar l’Eldar perquè a casa, de tota la vida, he mamat un sentiment de la fidelitat molt estricte, i haver-te deixat de banda, amic de l’ànima, amic amb qui estic disposat a compartir-ho tot, m’hauria fet sentir mala persona. I sí, també perquè he anat aprenent a ser capaç de repartir l’amor com el capellà repar-teix el pa consagrat: n’hi ha per tothom.”


AUCA!CAT - ENLLAÇ

‘L’amor fora de mapa’ de Roc Casagran— 19 febrer 2016Després de l’èxit d”Ara que estem junt’s, així com de la versió del ‘Llibre de les bèsties’ de Ramon Llull amb il·lustracions d’Aitana Carrasco, l’escriptor Roc Casagran publica la seva esperada nova novel·la: ‘L’amor fora de mapa’ (Sembra Llibres). Una obra que serà una de les sensacions d’aquesta primavera, amb la meravellosa il·lustració de coberta de Marta Bellvehí inclosa.

Amb la sensibilitat i l’habilitat que el caracteritza, Roc Casagran, una de les veus amb més projecció de les nostres lletres, ens ofereix en aquesta esplèndida novel·la un univers ple de bellesa i angoixa, d’atracció i prohibició, d’autenticitat i desconcert. Un laberint afectiu embolcallat de versos i cançons en què les pors i els desitjos més íntims són les brúixoles de tres ànimes de trenta-i-pocs anys que tracten de sobreviure a les crisis que minen els temps actuals.

La narració inclou catorze poemes que han estat musicats per Mireia Vives i Borja Penalba en un disc de títol homònim que es publica en paral·lel a la novel·la.

Després de trencar una llarga relació en un hotel d’Alacant, el Llull caurà en una espiral que l’obligarà a plantejar-se el sentit de la vida que l’envolta. Però, sobretot, a valorar les tres potes en què s’ha sus-tentat la seva fràgil estabilitat emocional: la Clàudia, l’activista social que s’enfronta als seus traumes amb fugides endavant; l’Eldar, el guitarrista d’origen bosnià que es guanya la vida en una funerària; i la poesia, l’arma amb què el Llull dispara contra els seus fantasmes.

Roc Casagran va néixer l’any 1980 a Sabadell. És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Treballa de professor a secundària, feina que combina amb l’escriptura.Ha publicat els llibres de poesia ‘Els carrers de les fàbriques’, ‘Trènicament trennificats’, ‘Després de Sarajevo’ i ‘L’ombra queixalada’; i les obres de narrativa ‘Camí d’Ítaca’ (escrit conjuntament amb Oleguer Presas), ‘Austràlia’, ‘Un ós panda al pas zebra’ i ‘Ara que estem junts’. Col·labora puntualment amb diversos mitjans de comunicació i fa recitals de poesia arreu del país, de vegades acompanyat pel cantautor Cesk Freixas.A Sembra Llibres ha publicat una versió del ‘Llibre de les bèsties de Ramon Llull’ amb il·lustracions d’Aitana Carrasaco i la novel·la ‘L’amor fora de mapa’.

Font: Sembra Llibres


BLOC FRAGMENTS PERSONALS - ENLLAÇ

dilluns, 28 de març de 2016L’amor fora de mapaFa temps que conec al sabadellenc Roc Casagran. L’he escoltat recitant poemes, el segueixo a la xarxa, però encara no havia llegit res d’ell. Em vaig decidir pel seu darrer llibre. D’entrada m’agrada el títol i el que l’autor explicava en una entrevista. De ben segur que no tan sols l’amor s’ha de cer-car fora del mapa que ens han dibuixat des de petits. L’educació ens vol portar per camins segurs i coneguts, però el més interessant i el més desitjable acostuma a estar fora d’aquests camins marcats. El que cal és valentia per endinsar-nos en el desconegut. “En aquell túnel on ens havíem evocat ja no era possible la banalització, tot era massa definitiu, el món dels adults era l’angoixa”

“Obrim els porticons de l’universi evoquem-nos al mar amb la barquetadel pescador que té per guia el cel,que clogui els ulls el dia que s’aferraa l’ordre ja establert.

Vindrà primer la vida en la foscori just després la lluna més propera,i ens parlarà, però no ens ho dirà totperquè la ruta és encara secretai hem de reinventar el món.

Seurem en bancs que no seran enlloc,farem servir colors amb nous matisos,tindrem per tela el sol de quan s’ha posat,i escoltarem atents l’oracle ambigude bruixes i bruixots.

Res no serà com ens havien dit, arriscant-nos al risc dels sense xarxa,l’interrogant ens farà seguir el fil,


les respostes seran fora de mapai no ens caldrà permís.”

Llull el protagonista, es considera un tamboret de tres potes i mitja: la Clàudia, la seva parella, l’El-dar, el seu millor amic, la poesia i la paroxetina que es pren cada vespre. Excepte aquesta darrera mit-ja pota, la paroxetina, al llarg de la novel·la li van fallant totes les potes. “L’equilibri del meu tamboret era precari: em mancava la pota Clàudia i la pota poesia i la pota Eldar estava una mica corcada. ... Quan la marea es retira es veu tota la merdeta que hi ha amagada sota les aigües. I jo aleshores em trobava en marea baixa i el panorama era desolador .... Només els 20 mil·ligrams de paroxetina .... Mitja pota no aguanta cap tamboret.”

En la primera pàgina fa una defensa de la poesia, malgrat reconèixer la seva inutilitat: “Sense el món no hi ha poemes, i ens agrada pensar que sense poemes no hi ha món, encara que sabem que això és una fal·làcia de les grosses, perquè en absència de poesia l’engranatge del sistema continua rutllant la mar de bé, Qui sap si millor i tot. Potser la nostra tasca és dir que grinyola, a tot estirar. I que ningú no ens escolti”

La narració és senzilla i es llegeix amb facilitat. En alguns moments em recorda els dos llibres de Marta Rojals, no sé si per la temàtica o per la forma d’estar escrita, o potser, per parlar del que passa als ja no tan joves d’avui quan arriben a la trentena i que no és tan diferent del que passava a genera-cions ja passades quan arribaven a aquesta mateixa edat on s’acostumen a prendre les decisions més decisives de la vida.

També m’ha vingut al cap aquella cançó d’Antonio Machín que havia escoltat moltes vegades a la Orquestra Plateria que diu “cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco”. En aquest cas es tracta d’estimar a dos homes: “Us estimo als dos perdudament, estúpidament, però no sé optar per l’un o per l’altre”

“... vaig mirar per la finestra i vaig veure el món tan petit, allà baix, el vaig trobar tan insignificant, les casetes diminutes, els arbres construint boscos ridículs sense animals, les carreteres traçant camins que no duien enlloc, les persones desaparegudes, que vaig pensar si allò no era l’exemple que som ben poca cosa, que no cal preocupar-nos per res perquè, en el fons, no som res.”


Documents

Dossier L'amor fora de mapa